Fernando Muñoz Bonet, ‘Nandu’, l’amic

Hi ha per­so­nes que tenen un do, una manera de ser única que les fa espe­ci­als. No saps per què però al seu cos­tat tot flu­eix, t’ho pas­ses bé sense ado­nar-te’n. Ple­nes de vita­li­tat i opti­misme, saben gau­dir de la vida amb una natu­ra­li­tat enve­ja­ble. Sem­pre posi­ti­ves. No s’enfa­den mai. Davant l’adver­si­tat tre­uen la cara més ama­ble. Saben cal­mar els ànims i tram­pe­jar la situ­ació. Amb aques­tes cre­den­ci­als, tot­hom fa cua. Són com un imant. No és estrany que sem­pre se les vegi rode­ja­des de gent.

En Fer­nando Muñoz i Bonet, en Nandu (Girona 1956 – l’Escala 2018), n’era una d’elles. Tenia una màgia única i aquest do espe­cial que Deu li va donar.

Como­dor del Club Nàutic l’Escala, metge de pro­fessió, nave­gant oceànic pio­ner i “vivi­dor”, va dei­xar aquest món d’una forma gai­rebé sob­tada dimarts a la mati­nada després de dos mesos bara­llant-se amb un mal lleig. Sort que la Gina, la seva esposa i el millor tri­pu­lant en parau­les seves, ha sigut l’àngel de la guarda que va estar al seu cos­tat fins a l’últim moment.

Les seves como­do­rets plo­rem des­con­so­la­da­ment per dins i per fora. Davant la situ­ació: hem per­dut el Nord! Els seus amics ens que­dem orfes. La seva ombra és molt allar­gada. Deixa una gran pet­jada que hau­rem d’apren­dre a seguir tot sols.

Sem­pre ens que­da­ran les fes­tes de Lluna amb en Paco de discjòquei i la Dani a la barra, les rega­tes inter­clubs amb el Mula­ti­tus, pujar o bai­xar intel·ligència, les revet­lles de Sant Joan a Can Jovito, les rie­lla­des, la festa del 60 ani­ver­sari al xirin­guitu d’enToni de Riells, les garo­ta­des, els dinars impro­vi­sats i tants i tants records més.

En els dies més impor­tants es posava la camisa hawa­iana de colors llam­pants. Era el seu ves­tit d’eti­queta, la seva manera d’anar de gala, fer honor a l’ocasió i mani­fes­tar que estava con­tent.

Al llarg d’aquests anys va saber viure inten­sa­ment i rode­jar-se del bo i millor de cada casa. Un art que no té tot­hom.

En Nandu era un apas­si­o­nat del mar i un nave­gant d’aven­tura que va fer dues vol­tes al món pri­mer amb el Licor 43 el 1981 i més tard amb el For­tuna Extra Lights el 1989. Va ser el metge de la Bar­ce­lona World Race pels seus conei­xe­ments en suport vital avançat i els seus conei­xe­ments de medi­cina apli­cada a la vela oceànica, va assis­tir dife­rents equips en el ral·li París-Dakar, es va embar­car en el vai­xell hos­pi­tal Espe­ranza del Mar. L’ultima aven­tura va ser fer de metge en un cre­uer de luxe que feia la ruta Ushu­aia-Antàrtida-Ushu­aia on va des­co­brir i com­par­tir la flora i la fauna del món aus­tral.

Va néixer a Girona però es va esta­blir a l’Escala, on havia pas­sat l’estiu de petit amb la família i on té els millors amics. “Cuando un amigo se va, algo se muere en el alma”, diu la cançó de l’argentí Alberto Cor­tez. És el pri­mer que em va venir al cap quan em vaig assa­ben­tar que en Nandu ens havia dei­xat. En Nandu va ser un gran amic i un bon com­pany. Se n’ha anat massa aviat. Et tro­ba­rem a fal­tar, Capità!!