En record del nostre pare, Jordi Gironès i Pasolas

Voldria escriure alguna cosa que et fes emocionar si ho poguessis llegir, i penso que no seria gaire difícil, així que n’hi hauria prou amb unes paraules senzilles perquè et posessis a riure i els ulls se’t neguessin. Va haver-hi un temps que tenies el llagrimall obstruït i això et provocava un llagrimeig constant. Un llagrimall sensible només ho pot ser d’una persona sensible. Aquesta sensibilitat és la que va fer que dediquessis tant de temps a la gent que creies que calia ser ajudada. T’havia retret moltes vegades que no dediquessis a la família el mateix temps que dedicaves als altres. I la resposta sempre era la mateixa: “Vosaltres no em necessiteu, sé que esteu bé i us espavileu, i jo ja estic tranquil.” Es pot afirmar categòricament que ell ha viscut per als altres. La seva trajectòria professional com a metge de capçalera el va acostar inevitablement a una causa humanística. La feina de metge resulta en molts moments emocionalment complicada, i en el cas d’un metge de capçalera això encara s’agreuja més pel fet que els teus pacients són els teus veïns, els teus amics, la gent que t’envolta diàriament. Veus en primer pla moltes vides escapçades abans d’hora i el patiment dels que queden. Tot això deixa empremta. Hi havia en el nostre pare molt de pòsit vivencial. Molta necessitat de fer coses útils, i suposo que per això va ampliar el seu camp d’actuació més enllà de la medicina. Durant molts anys va estar al capdavant de l’Ajuntament de Riudarenes amb els seus encerts i desencerts, però crec que fins i tot aquells que més el menyspreaven no poden negar que el seu llegat al poble és molt gran. Aquests darrers dies han sigut dies de boira per a nosaltres, que no esperàvem que tenint encara tanta energia i ganes de fer coses ens deixés. Li hem fet un comiat senzill com ell volia, lluny de convencionalismes i protocols. Sabem que això ha sabut greu a molta gent que se l’apreciava de veritat, però ell ho va disposar així. Per a tota aquesta gent que hi hauria volgut ser de cor, segur que el nostre pare té un bon record per a cada un d’ells. La meva germana i jo volem agrair les mostres de condol sinceres de l’ABS de Sils, de la Fundació Emys, d’en Joaquim Nadal, de l’Estanis Puig i també agrair l’escrit de caire intimista que en Josep Quintanas va escriure al Diari de Girona uns dies enrere (no sé si Locke, Berkeley i Hume haurien pogut ser “espadachines de la verde Inglaterra”, però no hi ha dubte que la vida d’en Jordi Gironès fou en certa manera l’aventura d’un gran espadatxí). També volem fer una menció especial a aquelles persones més properes a ell que el tenen present i el tindran present. Com el meu pare deia: “Quan em mori no foteu cap drama i foteu un brindis per la bona estona que jo he passat.” Brindem per tu, papa!