Josep Rovira Fors
Alcalde de Canet de Mar entre el 1987 i el 1999
Josep Rovira Fors, alcalde de Canet de Mar entre el 1987 i el 1999, va morir el dilluns 20 d’abril als 97 anys. La defunció de Rovira m’obliga a compartir aquí alguns records de la meva relació com a periodista amb qui ha estat l’alcalde més longeu de la democràcia a Canet de Mar, 12 anys (tres mandats), dos dels quals amb majoria absoluta.
En Pep Rovira formava part d’una generació d’alcaldes carismàtics que van transformar els ajuntaments i les poblacions del país, i que ho van fer amb caràcter i voluntat de transcendir. No soc canetenc, i la meva dedicació a Canet com a corresponsal d’El Punt i com a cofundador de la revista Repòrter, no era excessivament intensa. No obstant això, l’alcalde de Canet tenia un encant especial a l’hora de projectar el municipi i de lluir la seva acció de govern, que, vista des d’una distància prudencial, semblava ambiciosa i honesta.
Amb en Rovira, tot i la meva fama d’aleshores de periodista agressiu amb els polítics locals, vaig tenir una bona relació, la veritat. Primer perquè Rovira aconseguia crear un clima de complicitat que mai superava línies vermelles i, sempre, des d’una actitud institucional respectuosa per part seva. No sé com era l’alcalde Rovira en el dia a dia i en la proximitat, però quan jo aterrava a Canet per fer cròniques per a El Punt o Repòrter, es convertia en un amfitrió amable, educat i extremadament culte.
En Pep era com un alcalde noucentista, un batlle dels que pensen en termes històrics, que vivia la seva dedicació municipal amb passió, una passió que era capaç de traslladar al seu interlocutor, sobretot si aquest era forà i estava disposat a descobrir què estava fent l’Ajuntament per recuperar el patrimoni cultural, sobretot el modernisme, però també com intentava engegar el motor econòmic de la població.
Crec que Josep Rovira Fors, que era un murri molt murri, va tenir l’encert d’arribar a l’alcaldia en un moment oportú (1987, en les terceres eleccions democràtiques, anys abans de la prolongació de l’autopista del Maresme i en ple creixement urbanístic de Canet) i d’una manera que responia al patró seguit per molts altres alcaldes emblemàtics de la comarca i del país. M’explico. Rovira va accedir a l’alcaldia com a independent, cap de llista d’una candidatura anomenada Canet 2000, i, juntament amb la seva mà dreta, Pep Isern, militant d’Unió Democràtica, va tenir l’encert de festejar amb una Convergència que tenia seriosos problemes per penetrar electoralment en poblacions com ara Canet, on alcaldes independents carismàtics escombraven la llista de torn de CiU.
Doncs en Pep Rovira va ser capaç de renunciar, amb els anys i ja des de la força de tenir l’alcaldia, a la seva independència per passar-se a les files convergents a canvi de subvencions, projectes i beneficis comarcals per al seu municipi. De fet, Canet 2000 va arribar a ser decisiu, si la memòria no em falla, al Consell Comarcal en favor de CiU i en detriment del PSC, i després amb el seu pas a Convergència va permetre que aquest partit lluís una alcaldia més en una comarca que aleshores era hegemònicament convergent, Mataró al marge. El despatx d’alcaldia de l’ajuntament reformat que tenia en Pep Rovira era espectacular, com d’una altra època. Enorme i carregat d’elements històrics i patrimonials, i amb una llibreria increïble. Rovira era un amant de la història i molt lletraferit, però en l’aspecte urbanístic va deixar una petjada que demostra que aquest home que ens acaba de deixar pensava en el futur, pensava en gran per transcendir. La nota que ha fet l’Ajuntament per la pèrdua de Rovira detalla els projectes que va impulsar.
Les hemeroteques de Repòrter i El Punt serviran per recuperar entrevistes i notícies d’un Canet que amb Rovira transmetia personalitat pròpia i un rigor que, per desgràcia i per a benefici dels periodistes, en els mandats municipals posteriors va deixar pas a un consistori més fragmentat i inestable, amb governs convulsos que van propiciar polèmiques mocions de censura i alcaldes que no arribaven a la sola de la sabata de Rovira, però que es movien amb uns aires populistes i erràtics que van deixar el nom de Canet en el panorama mediàtic comarcal en un lloc força galdós. Miraves algun successor seu i encara trobaves més a faltar en Pep Rovira. I amb els anys, quan feia temps que era exalcalde, et trobaves en Pep Rovira remenant llibres a La Llopa de Calella i la calidesa i afecte amb què et tractava servien per ratificar que, efectivament, als ajuntaments hi havia hagut un temps de grans alcaldes i no la broma d’alguns successors que es debatien entre la mediocritat o l’excés de protagonisme basat en una confrontació populista tan escandalosa com estèril per a l’interès comú.
Pep, t’has guanyat un lloc en la història local i comarcal que tant estimaves.