En què quedem?

És d'agrair, i cal dei­xar-ne constància, la cam­pa­nya d'infor­mació a domi­cili pro­ce­dent del govern esta­tal i la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya sobre la reforma de la llei de trànsit que va entrar en vigor el dia 25 de maig. I també és interes­sant cons­ta­tar que no res­pec­tar un fac­tor que té tant a veure amb la segu­re­tat i la con­ducció efi­ci­ent com és man­te­nir la distància de segu­re­tat pot cos­tar per­dre qua­tre punts del permís de con­duir. Lle­gint la infor­mació ens assa­ben­tem que s'ha reduït el nom­bre d'infrac­ci­ons que poden com­por­tar pèrdua de punts, i això sol agra­dar.

Però també és cert que la sen­sació que queda després de la lec­tura de l'esmen­tada nota infor­ma­tiva és que, en línies gene­rals, a l'hora d'esta­blir les noves nor­mes, s'ha pen­sat més a recap­tar que a millo­rar la segu­re­tat. Un exem­ple acla­ri­dor el tenim en el nou barem de punts per excés de velo­ci­tat. Ara resulta que la sanció és exac­ta­ment la mateixa per a qui en vies amb límit de 120 km/h cir­culi a 121 km/hora o ho faci a 150. No perdrà cap punt i pagarà 100 euros, que que­da­ran en 50 si es liqui­den dins un ter­mini de 20 dies natu­rals sense haver for­mu­lat al·lega­ci­ons ni recur­sos. Pagar, doncs, per cir­cu­lar una mica més de pressa, ni que sigui exce­dint per ben poc el límit? Aquesta és la sen­sació. Exis­teix ni que sigui un mínim marge de tolerància? Supo­sa­da­ment no.

No es dife­ren­cia entre la impre­cisió de cir­cu­lar a 121 km/h o fer-ho deli­be­ra­da­ment a 150 tot pen­sant que si ens denun­cien ja paga­rem perquè al cap i a la fi només ens cos­tarà 50 euros donar-nos el gust de prémer una mica més l'acce­le­ra­dor. Amb aquesta pre­missa, algú dubta que el nom­bre de denúncies no aug­men­tarà espec­ta­cu­lar­ment? Temps al temps. Com a mínim cal espe­rar que la recap­tació vagi des­ti­nada a pro­veir de fons les cam­pa­nyes per a l'edu­cació viària. I, si no és molt dema­nar, a actu­a­lit­zar senyals de limi­tació de velo­ci­tat ina­de­qua­des o bé obso­le­tes que, en deter­mi­nats casos, esde­ve­nen autèntics paranys.