En Quimet de ca n’Homs

En Joaquim Canals i Codina va néixer el 6 d’abril de 1949. Va aprendre de lletra amb els capellans de Sant Mateu, mossèn Vicenç Carbó i mossèn Eudald. Dels 10 als 14 anys, va viure a can Vila, casa del seu oncle carnisser de Rupià. A partir dels 15 anys, va alternar l’ofici de manobre amb les feines de pagès i de bosc a Montnegre: al mas Valls, primer, i després a ca n’Homs, que és on va viure més de 40 anys. En Quimet era vidu de l’Elisa.

Un dia de primavera de 2012, el vam anar a veure a ca n’Homs de Montnegre per fer-li un perfil per a Gavarres. Asseguts en un feixa del pendent que baixa a can Nadal, ens va presentar el ramat de cabres, ens va mostrar com el governava -tites, tites! suau, suau, Xispeta, vine, cap allà no!-. Vam saber què menja aquest bestiar -llentiscles, arítjols, llistó, herba de prat, sangrinyol, malves, ortigues tendres, romegueres... qualsevol cosa els fa profit-, que les cabres cavallegen però que només emboquina el boc, que l’esquellera guia el ramat i que els seus gossos d’atura -dos bordissots i un de llei- li entenien el mínim gest. Ens va dir que el seu bastó era d’aladern -groguet, també en diuen-, que l’arn negre porta el tètanus i que l’arrel de gram és bona per a la pressió. Ens va indicar on eren el camp de l’Illa, can Jacques, els Pujolans, cal Menut i can Cebrià. I vam intuir què era una gratussa. I quan ens arribaven els darrers raigs de sol de més enllà de Sant Mateu, vam sentir un cant d’ocell. És el reientinc que se’n va a joc, va dir en Quimet, ja ho sap l’Eloi. Eh, Eloi? I vam veure com l’Eloi Madrià assentia i se’l mirava i l’agafava fort del muscle i reien tots dos, còmplices de tantes coses de Montnegre.

Vam tastar un xic de la seva tranquil·litat diària. I quan vam marxar -ja fosquejava- ens el vam imaginar posant la cadena al camí d’accés a la casa, endreçant la furgoneta, donant la menjar als gossos, sopant i anant a dormir per esperar que l’endemà el sol s’aixequés vora el Montgrí per començar un altre dia.

A la seva manera i durant anys, en Quimet va fer perdurar els noms i el saber i la pau del seu Montnegre.