En Quimet de ca n’Homs

En Joa­quim Canals i Codina va néixer el 6 d’abril de 1949. Va apren­dre de lle­tra amb els cape­llans de Sant Mateu, mossèn Vicenç Carbó i mossèn Eudald. Dels 10 als 14 anys, va viure a can Vila, casa del seu oncle car­nis­ser de Rupià. A par­tir dels 15 anys, va alter­nar l’ofici de mano­bre amb les fei­nes de pagès i de bosc a Mont­ne­gre: al mas Valls, pri­mer, i després a ca n’Homs, que és on va viure més de 40 anys. En Qui­met era vidu de l’Elisa.

Un dia de pri­ma­vera de 2012, el vam anar a veure a ca n’Homs de Mont­ne­gre per fer-li un per­fil per a Gavar­res. Asse­guts en un feixa del pen­dent que baixa a can Nadal, ens va pre­sen­tar el ramat de cabres, ens va mos­trar com el gover­nava -tites, tites! suau, suau, Xis­peta, vine, cap allà no!-. Vam saber què menja aquest bes­tiar -llen­tis­cles, arítjols, llistó, herba de prat, san­gri­nyol, mal­ves, orti­gues ten­dres, rome­gue­res... qual­se­vol cosa els fa pro­fit-, que les cabres cava­lle­gen però que només embo­quina el boc, que l’esque­llera guia el ramat i que els seus gos­sos d’atura -dos bor­dis­sots i un de llei- li ente­nien el mínim gest. Ens va dir que el seu bastó era d’ala­dern -gro­guet, també en diuen-, que l’arn negre porta el tètanus i que l’arrel de gram és bona per a la pressió. Ens va indi­car on eren el camp de l’Illa, can Jac­ques, els Pujo­lans, cal Menut i can Cebrià. I vam intuir què era una gra­tussa. I quan ens arri­ba­ven els dar­rers raigs de sol de més enllà de Sant Mateu, vam sen­tir un cant d’ocell. És el reien­tinc que se’n va a joc, va dir en Qui­met, ja ho sap l’Eloi. Eh, Eloi? I vam veure com l’Eloi Madrià assen­tia i se’l mirava i l’aga­fava fort del mus­cle i reien tots dos, còmpli­ces de tan­tes coses de Mont­ne­gre.

Vam tas­tar un xic de la seva tran­quil·litat diària. I quan vam mar­xar -ja fos­que­java- ens el vam ima­gi­nar posant la cadena al camí d’accés a la casa, endreçant la fur­go­neta, donant la men­jar als gos­sos, sopant i anant a dor­mir per espe­rar que l’endemà el sol s’aixequés vora el Montgrí per començar un altre dia.

A la seva manera i durant anys, en Qui­met va fer per­du­rar els noms i el saber i la pau del seu Mont­ne­gre.