En Josep, en Castro de La Caixa

En Josep Castro havia estat director de l’oficina de la Caixa de l’Asilo, havia estat també a Calonge i a no sé quants llocs més, el que jugava a futbol, sí, el del futbol sala, sí, amb els voluntaris de La Caixa també…

Avui la notícia ha corregut com un torrent d’aigua, tots parlem de tu, tots busquem aquell record, aquella història, aquella anècdota, i ens fa ràbia que passin aquestes coses, ens fa ràbia perquè tot just acabaves de jubilar-te, ens fa ràbia perquè eres massa jove, que això no toca ara, ens fa ràbia tot el que no hem fet amb tu, el sopar que teníem pendent, el partit de futbol sala que es va ajornar, aquella cervesa que no vàrem prendre… i tots coincidim en el mateix: “És una bona persona.” No trobareu ningú, ningú, que parli malament d’en Josep, tant a la seva vida privada com a la professional, com a empleat de La Caixa, que com podeu imaginar ha passat unes quantes crisis financeres, moments econòmicament complicats, és d’aquelles persones que tothom recorda perquè els ha ajudat en els moments que ho necessitaven, els ha atès com corresponia i passats els anys encara quan venen a l’oficina parlen d’en Castro amb carinyo i amb enyorança d’aquells temps que hom recorda millors.

Quan et donàvem records d’aquest o aquell client, feies aquella mitja rialla i aixecaves les celles, sense dir res... fent ús de la teva modèstia. Avui deia el teu nebot que és el millor patrimoni que podies deixar als teus fills, en Marc i la Cristina, i a la teva dona, la Maria, i és ben cert. Tothom t’estima, Josep, i aquest teu cor ens ha jugat una mala passada a tots.

I saps, Josep... seguirem parlant de tu (quan aquesta maleïda Covid ens ho permeti) a la Carbonera, al sopar de Nadal, a la calçotada, quan quedin per jugar l’equip de futbol sala… seguirem parlant de tu, i ens farà ràbia no tenir-te a prop i ens recordarem els uns als altres que la vida s’ha de viure cada instant, per què en un buf se’n va.

Et seguirem estimant sempre, seguirem parlant de tu, Josep.