Recordant Josep Turón Serrat

Ahir, amb un mis­satge de mòbil, em feien saber que en Josep ens havia dei­xat. L’esquela m’havia pas­sat des­a­per­ce­buda, tot i que es reco­nei­xia bé i hi sor­tia la creu del seu fill, que va morir.

Amb en Josep ens vam conèixer quan la Rosa, la seva esposa, va començar a estar al nos­tre cos­tat. Un dels records més íntims és quan el grup d’hava­ne­res Terra Endins va venir a casa pel meu sant a obse­quiar-me amb una can­tada íntima i fami­liar. Encara hi havia Emili Gir­bal i Sal­va­dor Donato, amb les seves famílies, i jo els vaig con­vi­dar perquè pogues­sin gau­dir d’aquest bonic moment.

Havíem vis­cut dies d’ale­gria. Com quan vaig ser pen­do­nista, que la Rosa inclús surt al meu lli­bre.

Fa nou anys, un acci­dent a la mun­ta­nya va segar la vida del seu fill, en Josep Maria, dei­xant el dolor més gran que poden sen­tir uns pares. La sort és que els va dei­xar una jove, la M. Àngels, i dues netes, la Mari­ona i l’Ari­adna, que van ser la joia d’en Josep i la Rosa per superar el tràngol d’en Josep Maria.

En Josep ha gau­dit de la família fins al dar­rer moment. Segons m’ha dit la Rosa, l’Ari­adna, que estu­dia a Bar­ce­lona, va arri­bar a temps de dir-li adeu. Segur que ell l’espe­rava i no volia tan­car els ulls sense veure-la. Era a casa seva i amb els seus; penso que ja no podia desit­jar res més. A For­nells, era una per­sona esti­mada; fins i tot els jubi­lats l’han recor­dat.

Josep, tinc la segu­re­tat que en Josep Maria a hores d’ara ja es deu haver tro­bat amb el seu pare esti­mat i el seu oncle. Vostè, ara enviï molta força a la Rosa, la M. Àngels, en Jordi, la Mari­ona, l’Ari­adna i la resta de família, que molt el tro­ba­ran a fal­tar.

Des­cansi en pau.