Núria Pujol Valls

Després d’una llarga malal­tia, la Núria ens ha dit adeu la vigília de la diada de Sant Jordi, la festa dels lli­bres, la cul­tura escrita que l’ha acom­pa­nyat tota la seva vida. Nas­cuda a Sant Feliu de Guíxols el 2 de novem­bre de 1963, filla de Pere Pujol Pas­sar­rius i de Joana Valls Andreu, va créixer a l’escalf de la taverna de can Peric, que regen­ta­ven els seus pares, i jun­ta­ment amb la seva ger­mana Sònia va here­tar tant les arts culinàries com el com­promís polític de la família –el seu avi era Pere Pujol Jor­dana, repu­blicà exi­liat, mili­tant anti­fran­quista i regi­dor pel PSUC en l’Ajun­ta­ment democràtic– i espe­ci­al­ment el gust per la tertúlia, l’argu­men­tació i la crítica. Des de jove­neta ja anava sem­pre amb un lli­bre sota el braç. Era el seu millor amic. Lite­ral­ment els devo­rava amb una rapi­desa i fruïció sor­pre­nent. Par­lava de les obres literàries amb un amor pro­fund i d’aquesta devoció intel·lec­tual en va fer ofici com a tra­duc­tora de Simone de Beau­voir, Yasu­jiro Ozu, Shir­ley McLaine, George Sand i Ber­nardo Atxaga, entre d’altres. I entre lli­bre i lli­bre ence­tava amb els amics llar­gues refle­xi­ons i dis­cus­si­ons cen­tra­des en mil i un temes. Memo­ra­bles les xer­ra­des de tu a tu entre ella i el seu com­pany, l’escrip­tor, poeta i cofun­da­dor del duet Acci­dents Polipoètics Xavier The­ros. La filo­so­fia era la seva altra passió. La va estu­diar a la uni­ver­si­tat empesa pels conei­xe­ments que va rebre a l’ins­ti­tut de Sant Feliu sota el guiatge del pro­fes­sor Josep Maria Ter­ri­ca­bras.

A part de la tra­ducció d’obres literàries, la Núria Pujol Valls també es va dedi­car pro­fes­si­o­nal­ment a la tra­ducció de diàlegs cine­ma­togràfics i a la inter­pre­tació simultània i inter­pre­tació con­se­cu­tiva en con­ferències, con­gres­sos i fes­ti­vals de cinema com ara la Seminci –Set­mana Inter­na­ci­o­nal de Cinema de Valla­do­lid– i el Fes­ti­val de Cine Fantàstic de Sit­ges; també havia tre­ba­llat per a la Mos­tra Inter­na­ci­o­nal de Films de Dones de Bar­ce­lona i per a la coo­pe­ra­tiva Drac Màgic, i havia con­so­li­dat una forta amis­tat amb la peri­o­dista i crítica de cinema Imma Merino i la direc­tora Isa­bel Coi­xet. Allà on tre­ba­llava, la Núria dei­xava una empremta espe­cial per la seva pro­fes­si­o­na­li­tat, conei­xe­ments i sen­si­bi­li­tat: a escrip­tors, direc­tors de cinema, orga­nit­za­dors de fes­ti­vals, res­pon­sa­bles edi­to­ri­als...

I entre feina i feina, la Núria anava de Bar­ce­lona a Sant Feliu, on tenia les arrels fami­li­ars, i també es refu­gi­ava de tant en tant amb en The­ros en una masia d’un amic, en Lluís, situ­ada entre Santa Maria de Besora i Vidrà. Eren unes esca­pa­des que la feien molt feliç i serà allà on anirà una part de les seves cen­tres. L’altra part serà dipo­si­tada a la tomba de l’avi Peric, a Sant Feliu. Ben segur que estarà feliç de tenir la seva esti­mada neta repo­sant al seu cos­tat.