Copa Melba
Ja ho sabeu, són unes postres, i actualment no estan de moda. El seu autor va ser el xef francès Auguste Escoffier, quan regentava el restaurant de l’hotel Savoy de Londres. Les va dissenyar el 1892 en honor a la soprano australiana Nellie Melba que actuava a la Royal Opera House. Escoffier va preparar “préssecs cuits sobre un llit de gelat de vainilla en un timbal de plata encaixat entre les ales d’un cigne esculpit en un bloc de gel i recobert de sucre de llustre”. Amb el temps, la recepta ha experimentat variacions. (Per saber-ne més, consulteu la Viquipèdia). El més interessant d’aquestes postres és la varietat d’ingredients, senzills per si mateixos, i les variacions i combinacions que amb el pas del temps ha tingut.
Ara vegem alguns ingredients que avui ens trobem en la nostra actual realitat econòmica.
Baixa natalitat.
En aquest escenari, la població passiva augmentarà i els recursos públics i privats seran cada cop més insuficients per atendre-la: s’ha assolit l’esperança de vida actual gràcies a una sanitat pública que no és sostenible i que no és substituïble per una de privada perquè el decreixent poder adquisitiu de les decreixents rendes mitjanes no la podrà pagar. L’esperança de vida disminuirà, excepte per a una elit.
Ens trobem en un escenari semblant al que va comportar el transport terrestre a finals del segle XVIII: van millorar els paviments i es van dissenyar carros més grans, alhora que es van desenvolupar els canals. Però la solució va arribar amb el ferrocarril. En termes econòmics ni és necessària més població, ni és sostenible; el que fa falta és més inversió, més investigació, més innovació, més valor afegit i més productivitat. Els recursos, ni són infinits, ni són gratuïts, ni tots podem tenir un Ferrari. Per creure això i actuar en conseqüència estem on estem: en un planeta que s’abrasa i ocupat per 8.000 milions de persones de les quals el 90% ni tan sols malviuen. Es continua augmentant la mida dels carros, però aquest no és el camí.
Medi ambient.
Tipus d’interès.
El preu del MWh ha de baixar, i modificar-ne el sistema de càlcul ajudaria moltíssim. El preu del petroli ha de baixar, i constituir centrals internacionals de compra, de la mateixa manera que hi ha càrtels de venda, també hi ajudaria.
Ha de disminuir el consum de certs béns, per això seria fonamental instaurar impostos progressius sobre el luxe en funció del valor. S’hauria d’analitzar amb lupa l’eficiència de cada cèntim de despesa pública en tots els nivells. S’hauria d’ajudar les persones i els col·lectius vulnerables: els més pobres, per la qual cosa crec que les rebaixes tipus cafè per a tots, com ara els 20 cèntims en el preu del litre de combustible o l’IVA de l’electricitat, són absurdes.
Per tot plegat, el que no té efectes immediats –que és el que és necessari–, és augmentar els tipus d’interès que encareixen el finançament de les pimes i que drenen el poder adquisitiu de les famílies.
A llarg termini els preus baixaran perquè l’economia s’anirà detenint a mesura que vagi disminuint el consum, però a costa de drames evitables i d’augments de despesa pública que faran créixer el deute… que després s’haurà de reduir a costa de més drames.
Recessió.
Joves.
El d’Espanya és un problema de model productiu i d’oferta i demanda de feina: Espanya no pot absorbir, en condicions idònies, tota la població activa que té i la subocupa, la precaritza, la desocupa o l’expulsa, en especial els joves, perquè han estat els últims a arribar a l’oferta.
Com s’arregla això? No es pot. La taxa de desocupació juvenil més baixa es va assolir quan “Espanya fue bien”, coincidint amb el boom immobiliari i el boom del turisme... I amb el pic del fracàs escolar.
A Espanya sobra població activa, i en especial població activa jove; l’alternativa és una població activa jove subocupada, precaritzada, desocupada o expulsada. (I tornem al principi: amb aquest decorat, encara hi ha qui diu que ha d’augmentar la taxa de natalitat).
Canvi d’objectiu.
Lentament però imparablement, aquest esquema de funcionament –aquest model– va anar mutant a partir del 2010 i obertament a partir del 2019. Per què buscar desesperadament l’augment de producció rebentant costos i preus si reduint la producció total i, segons companyies, centrant-la en béns premium i ultra-low cost sí que és possible augmentar el marge net o aconseguir posicions quasi oligopolístiques? I tot plegat en un escenari en què molt pocs ens explicaran / controlaran la informació –sobre oferta de béns i serveis, sobre consum, sobre hàbits socials i culturals…– que es generi en el sistema.
Avui l’objectiu és la producció segons la demanda confirmada i l’ús amb la màxima eficiència de tots els inputs precisos en cada instant i mantenint els estocs zero en tot. Ja som dins del nou model. Conseqüències? A un grapat (és a dir, a pocs) de professionals i d’empreses les coses els aniran millor perquè crearan i administraran les eines del nou model i produiran els acabats, però per a la majoria la incertesa i la precarietat seran la tònica habitual, perquè demà el seu món pot ser diferent i d’aquesta majoria, la majoria ignorarà si es podrà adaptar (si és que vertaderament pot).
Sí, ja ho sé, al llarg de la història això ha succeït en altres ocasions, però mai en tan poc temps, tot i que aquest ja és un altre tema.
Oferta i demanda de treball.
Els salaris experimenten pèrdua de poder adquisitiu perquè no tenen força real davant del capital que disposa de flexibilitat d’aprovisionament i de contractació en un escenari d’excés d’oferta, i quan això no succeeix, com ara, el capital pot traslladar als preus de venda els seus majors costos incrementant fins i tot més el preu final i continuant augmentant els seus beneficis. Evidentment, això ho poden fer les companyies més capitalitzables i més potents, de manera que es genera, alhora, un procés de concentració de capital.
Bé, i per postres, una copa Melba.
