Necrològiques

Josep Andreu, de can Canet de la Pera

Vàrem arri­bar a la Pera, el 1969, la Mercè, jo i en Dídac, el nos­tre fill lla­vors d’un any: pro­ba­ble­ment els pri­mers nou­vin­guts al poble en temps moderns. En Josep, i el seu germà, en Lluís, de can Canet, feien les obres més necessàries a cal Fus­ter, la casa antiga que havíem com­prat.

El dia que vàrem anar-hi a viure, com que a les dues boti­gues no es venien ver­du­res, perquè tot­hom tenia hort, i en Josep i en Lluís se’n varen ado­nar, sense dir res, a la tarda ens varen por­tar una caixa plena de ver­du­res del seu hort. De seguida, tota la família van ser els nos­tres pri­mers grans amics a la Pera, una amis­tat que ha durat més de mig segle.

El pare d’en Josep i d’en Lluís, en Pep, havia estat alcalde de la Pera durant la guerra i expli­cava mol­tes coses d’aquell temps: com per exem­ple que s’havia acon­se­guit sal­var del saqueig anar­quista el famós retaule, fet per Ber­nat Mar­to­rell, el 1437, de l’església de Sant Pere de Púbol. En Pep encara llau­rava el seu hort i els seus petits camps amb el matxo i el llau­ra­dor de fusta i ferro que havia can­viat ben poc des del model romà. Durant dècades, tant els Canets, com en Lluís i la Ción de ca la Flora, ens dei­xa­ven a la porta bos­ses de ver­dura collida de l’hort.

En Josep va morir el 4 de març, tot just havent cele­brat els noranta anys. Tal com va posar en relleu al fune­ral l’Anaïs, la seva neta, ell va ser un home extre­ma­da­ment sen­zill, digne, ama­ble, ele­gant, humil i generós, magnífica­ment ben acom­pa­nyat per la seva dona, la Maria. Tant nosal­tres com totes les seves amis­tats ja el tro­bem, i el tro­ba­rem sem­pre, a fal­tar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a