Maria Vila i Panadès, l’actriu catalana més portentosa dels anys vint i trenta

Avui fa 60 anys que va morir l’actriu Maria Vila i Panadès, filla dels actors Josep M. Vila i Maristany i Maria Panadès i Ricart.

Nascuda l’any 1897 a Gràcia, va començar la seva carrera artística a l’edat de nou anys a la companyia dels seus pares. A mesura que va anar creixent, va anar transitant de papers més infantils cap a d’altres amb un cert caràcter còmic o dramàtic. L’any 1914, quan tenia tan sols disset anys, la seva mare va morir, i ella va ser l’encarregada de substituir-la en el paper de primera actriu de la companyia. Des d’aquell moment ja va començar a merèixer la distinció del públic, destacant sobretot per la seva versatilitat emotiva, fent des dels papers més tràgics als més còmics. Va col·laborar amb el Teatre Íntim d’Adrià Gual, i el 1917 el seu pare i ella es van incorporar a la prestigiosa companyia d’Enric Borràs. De seguida va tornar a destacar com a primera figura. Va assolir un gran èxit amb obres com ara Hores d’amor i tristesa, La mala vida i Mireia. També van fer gira per l’Estat espanyol representant obres clàssiques i modernes com ara Antón Caballero, La seca o Pasa el lobo, amb molt bones crítiques.

L’any 1919, Vila es va casar amb el seu company d’escena Pius Daví, i un any més tard, tots dos van abandonar la companyia d’Enric Borràs per muntar-ne una de pròpia: Vila-Daví. En plena dictadura de Primo de Rivera van apostar-ho tot per un repertori en català. Primer amb representacions al teatre Bartrina de Reus (1920-1921) i després a teatres de la capital com Barcelona, Apolo, Eldorado i, sobretot, a partir del 1927 i fins al 1936, al Romea. La companyia va esdevenir una veritable institució del teatre català i va ser classificada com la més completa i de millor conjunt de l’època. A més, Vila va ser reconeguda per crítics i literats com la primera actriu del teatre català contemporani. La consideraven digna de figurar entre les grans actrius mundials, i en destacaven el seu temperament artístic, la seva perfecta expressió, la clara dicció i el fi sentiment amb què interpretava cada personatge, per difícil que fos. Fins i tot va ser admirada per Josep M. de Sagarra, que va escriure per a ella L’hostal de la Glòria (1931), i ella li va estrenar obres com ara Desitjada (1932), L’alegria de Cervera (1932) i El cafè de la Marina (1933). També va assolir un èxit sense precedents quan van presentar l’obra d’Àngel Guimerà La boja.

El 1936, Vila i Daví es van incorporar a la nova companyia d’Enric Borràs, Teatre Català de la Comèdia (TCC) i, tot i la guerra, fins al 1938 van poder dur a terme algunes actuacions. Acabada la guerra va passar a actuar en companyies espanyoles com la d’Enrique Rambal, però a partir del 1946 va decidir reprendre les actuacions en català, amb intervencions també de teatre infantil. És un moment de molta debilitat per al país, i ella contribueix de forma activa a no deixar-lo morir. Actua al costat del seu marit al Teatre Romea i l’any 1954 assoleixen de nou un èxit destacat amb l’estrena de La ferida lluminosa, de Josep M. de Sagarra, i també amb la reposició de L’hostal de la Glòria. Però dos anys més tard el seu marit, Pius Daví, va morir. Ella va entrar a formar part com a primera actriu de la companyia Maragall, una nova companyia catalana que va esdevenir titular del Teatre Romea. Hi va estar només un any. La seva última actuació va ser el 27 de febrer de 1957, representant la comèdia dramàtica de Josep C. Tàpies i Santiago Vendrell Passaport per a l’eternitat.