Mor Miquel Izard, un dels grans historiadors de la Revolució Industrial i l’Amèrica Llatina

El conegut historiador Miquel Izard i Llorens (Barcelona, 1935), que també va ser un destacat lluitador antifranquista a les files del PSUC i un referent de l’esquerra catalana i americana, va morir ahir als 89 anys, segons ha confirmat el seu amic Manuel Delgado. Va renunciar a l’ofici familiar, el de farmacèutic, i es va especialitzar en la revolució industrial a Catalunya i la història d’Amèrica. Es va llicenciar i doctorar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona amb la màxima nota, “cum laude” i un premi extraordinari, i posteriorment va fer els estudis d’Història Moderna i Contemporània.

A la universitat catalana va ser docent en diferents etapes, la primera entre el 1961 i el 1965. El 1975 va esdevenir el titular del departament d’Història d’Amèrica. Va ser professor convidat a Colòmbia, Veneçuela i São Paulo, entre d’altres, als anys noranta. En aquests països sempre va defensar tesis ja conegudes i divulgades per autors com Eduardo Galeano o Noam Chomsky.

Durant la dictadura Izard va haver d’exiliar-se e Veneçuela després de participar en la Caputxinada, l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, que va tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i l’11 de març de 1966.

Al país sud-americà va ser docent a la Universitat de Los Andes (Mèrida), on va començar el seu gran interès per la història del continent i la repressió soferta per la majoria dels països a mans de l’imperialisme occidental. Abans, també havia estudiat a l’École Pratique des Hautes Études de la Sorbonne (1960-61) on va tenir de mestre Pierre Vilar. A Barcelona havia estat deixeble de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal, entre d’altres historiadors de reconegut prestigi.

Izard va publicar nombrosos treballs sobre la revolució industrial i la lluita de classes a Catalunya i la història d’Amèrica, entre les quals destaquen “El segle XIX. Burgesos i propietaris” (1978) i “Latino-amérrica, siglo XIX” (1990). La seva última investigació va ser “Gobernar, coordinar o prevaricar” (2019). Va col·laborar en diferents obres de divulgació i va participar també en diferents revistes d’història, com ara “L’Avenç”, de la quan en va ser membre assessor.

Quan es va jubilar va concedir una entrevista a raco.cat en què admetia que el marxisme l’havia ajudat al principi però que per “raons polítiques” s’havia quedat encarcarat. Admirava les revolucions de l’Amèrica Llatina que s’havien enfrontat a l’“imperi” dels EUA, com la d’Hugo Chávez, un polític que va ser admirador de l’obra de l’historiador català. També era un acèrrim lluitador contra el concepte d’hispanitat a l’Amèrica llatina: “Si no hi hagués hagut el colonialisme espanyol a Amèrica, els negres no hi haurien arribat. És insultant doncs, per a un negre o un mulat, per exemple, preguntar-li per la hispanitat (...). Resumint, diem que ens sembla injust celebrar com gesta el que no va ser res més que una atroç canallada.”