TOT RECORDANT
L’ombra de Julio Cortázar a Barcelona
L’escriptor argentí, que va morir fa quaranta anys, va tenir des de petit un vincle fonamental amb la ciutat
Un dels gegants de la literatura llatinoamericana, Julio Cortázar –igual que els premis Nobel García Márquez i Vargas Llosa–, no va ser capaç de defugir l’encant que per a molts va tenir la Barcelona dels anys setanta. Amb tot, Cortázar, que va morir avui fa quaranta anys a París (1984), tenia raons ben personals per estar lligat a una capital amb la qual durant molts anys hi va tenir una relació onírica, literalment.
L’autor de la contranovel·la Rayuela, una obra d’una influència cabdal, va néixer a Brussel·les (1914), on el seu pare feia de diplomàtic, quan la Gran Guerra, que se’n va dir llavors, va entrar en ebullició amb els alemanys entrant a Bèlgica sense oposició. La família va fugir primer a Suïssa i després precisament a Barcelona. Cortázar, de nen, hi va viure un parell d’anys abans que tots plegats tornessin a la seva estimada Argentina.
Quan ja era un escriptor formidable, l’argentí va recordar en una famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano a TVE que, de nen, va començar a tenir somnis estranys amb imatges que no aconseguia concretar. Va ser la seva mare qui el va posar sobre la pista de Gaudí. Quan era un marrec de dos anys anava a jugar cada dia al parc Güell amb l’altra mainada del barri. La seva admiració per Gaudí va començar, doncs, d’una manera tan surrealista com les seves pròpies obres. Molt abans que els grans de la literatura sud-americana coincidissin a la capital catalana sota el paraigua de Carme Balcells, l’argentí s’hi va plantar el 1949 amb un vaixell encara amb les difoses imatges del parc Güell perseguint-lo de matinada. Va ser una visita gairebé furtiva i la màgia que recordava de nen, com si hagués viscut una aventura de Lewis Carroll, ja s’havia perdut.
Però la causa barcelonina no estava perduda del tot per a l’escriptor, sobretot quan es va instal·lar a París per fer de traductor, a una distància més o menys salvable comparant-la amb la travessia que havia escomès als anys quaranta. Va ser l’escriptora i poeta Cristina Peri Rossi la que el va fer tornar a Catalunya. La uruguaiana havia fugit del cop d’estat del 1972 al seu país. L’any següent, Cortázar, ja divorciat de la seva primera dona, Aurora Bernárdez, va escriure des de París a l’escriptora de Montevideo mostrant la seva admiració pel Libro de mis primos. Primer es van citar a París, però unes setmanes després van decidir conviure plegats a Barcelona, una ciutat que no era ni la del 1918 ni la del 1949.
La principal font de coneixement de com vivia Cortázar a Barcelona ha estat sempre Peri Rossi, que va escriure un llibre sobre els indrets preferits de Cortázar a la ciutat. De fet, és ella la que defensa que la causa de la mort de Cortázar als 69 anys va ser una transfusió de sang contaminada amb sida quan la malaltia encara no era coneguda.
A banda del parc Güell, on hi va tornar a anar de gran, Cortázar també havia recordat en algun somni de petit el Palau de la Música. També agraïa en les seves visites els passejos per la Rambla, tot i que no volia que els seus lectors l’aturessin ni que altres escriptors o amics vulguessin fer-la petar entre quioscos i venedors d’ocells. Amb els seus 1,93 metres, li costava passar desapercebut i, a diferència de García Márquez i altres col·legues, no era dels que sentien passió per l’alta cuina. Per comprar roba no li quedava cap més remei que recórrer a El Corte Inglés.
Cortázar era un fanàtic de la boxa i del jazz, que considerava (opinió impopular) que era una cosa més d’homes, que eren més d’improvisar i les dones, en canvi, ho tenen tot més planejat. Amb tot, a Barcelona es va enamorar, parlant de música, de Montserrat Caballé, a la qual va considerar, el primer cop que la va veure cantar, l’hereva de Renata Tebaldi. Joan Miró també li va robar el cor i el seu lloc preferit de la ciutat eren les esculleres, més que Ciutat Vella i les seves llibreries. En les seves visites solia fer el trajecte París-Barcelona en una rulot i, segons ell mateix, havia arribat a dormir-hi a dins a la plaça de Lesseps.
El seu descobridor literari, l’editor argentí Francisco Porrúa, el va conèixer a través d’un català exiliat a l’Argentina, Antoni López Llausàs, llavors propietari de l’editorial Sudamericana de Buenos Aires, que va editar els seus primers llibres sense fer-ne pràcticament promoció.
Políticament, és ben conegut que Cortázar es va implicar en tota mena de moviments d’esquerres, alguns dels quals el van portar a contradiccions notòries. El 1951 ja va fugir del règim de Perón cap a París. Més endavant va mostrar-se a favor de la revolució cubana i el moviment sandinista, però el 1971 va signar la carta de protesta d’intel·lectuals –molts vivien a Barcelona– per l’actitud de Castro davant l’escriptor dissident Heberto Padilla, obligat a llegir en públic una carta d’autocrítica.
Carles Álvarez, un dels grans especialistes de Cortázar a Catalunya, afirmava en una entrevista el 2009 que a l’Argentina l’escriptor és “tan popular com Messi”. Va recopilar textos i articles inèdits de l’autor a Papeles inesperados (Alfaguara). L’estudi de l’autor, que tenia nacionalitat francesa i descansa al cementiri de Montparnasse, abraça diferents generacions de lectors, filòlegs i escriptors que el van descobrint. Roberto Bolaño ho va fer precisament a Barcelona a través del seu amic Jaume Benavente. I a fe de déu que la seva empremta es va fer notar en les futures obres del xilè.
Escrivint sobre Cortázar, gran rival de Borges, segons els seguidors de l’un i de l’altre, he recordat el gran reportatge que Lluís Llort va publicar en aquest mateix diari sobre el 1914, any en què va néixer l’argentí. Per algun misteriós miracle o una conjunció astral mai vista, també ho van fer amb pocs mesos de diferència Julián Marías, Octavio Paz, Maria Lang, Martí de Riquer, Bohumil Hrabal, Mario Luzi, Nicanor Parra, Dylan Thomas, Joan Vinyoli, William Burroughs, Adolfo Bioy Casares, Marguerite Duras i Julio Caro Baroja.