Ja va ser casualitat...
El juny del 1980 l’Elena Colomé era una nena de dos anys de Celrà que evidentment no sabia que em canviaria la vida i faria que jo, en aquells moments un exestudiant de medicina que treballava en un magatzem de fruites, que em passava hores perdudes a la redacció del Punt, passaria a dedicar-hi els (que ara considero) anys més interessants i divertits de la meva vida professional.
L’Elena havia tingut un accident al taller de fuster del seu pare i s’havia tallat una mà; la van portar a la Residència de Girona, actual hospital Josep Trueta, on un equip de metges, intentant reimplantar-li el membre perdut, van provocar el començament de la meva carrera periodística.
Voltava, com era habitual, per la redacció del Punt del carrer de Joaquim Vayreda i en Pep Collelldemont, que manava els corresponsals d’aquella època, em crida i diu: “A una nena de Celrà li proven de reimplantar una mà; tu que saps fer fotos, ves a l’hospital i a veure què en treus... que no tinc ningú més per aquí.”
Agafo la Nikkormat i cap a la Residència. Sense demanar permís a ningú, entro a l’habitació de la nena, parlo amb els pares i trobo el Dr. Fonseca, metge responsable de la intervenció, que m’explica amb pèls i senyals com ha anat tot.
Arribo al diari i em diuen que ho escrigui.
L’endemà, a portada, a cinc columnes, i a tota la plana 3, el meu text i les meves fotos! El tema va durar uns quants dies i vaig convèncer el director, Xavier Roig, que em va dir si volia quedar-me al Punt Diari. Només podia dir que sí i vaig dir adeu a les taronges i les mandarines per dedicar-m’hi en cos i ànima.
Feta aquesta llarga introducció –Toni Romero, em vas dir que expliqués el que volgués per recordar els 45 anys del diari!–, penso que el més important d’aquells primers anys d’El Punt va ser la qualitat humana i professional de les persones que s’implicaren en el projecte i que van deixar-s’hi la pell per fer realitat el somni d’un diari de comarques independent i català. En tinc un exemple en un projecte en què vaig tenir la sort de participar. En aquells primers temps del Punt Diari vam entrar en “ferotge competència” amb Los Sitios i el nostre objectiu era superar-los en vendes i lectors. Podríem dir que el lector més o menys compromès sabia que a El Punt hi trobaria notícies i opinions que no llegiria al Diario del Movimiento i per això comptàvem amb una quantitat de possibles lectors important. Però ens faltava atrapar un altre lector, que potser no estava tan implicat en el canvi polític i social i que llegia Los Sitios per trobar-hi, entre altres coses, les cròniques esportives... I aquí va ser com, amb en Patrici Tixis, vam engrescar-nos a fer una autèntica bestiesa per intentar fer l’atac a la jugular dels nostres competidors: farem un suplement d’esports que donarà com a mínim la mateixa informació que donen ells, però en català i, si podem, més ben presentada... No va ser gens fàcil, ja que els esports era considerada una secció menor dins el diari (encara guardo una carta de dimissió del 1982 a en Pep Collelldemont perquè estava fart que el director no ens donés més pàgines per a esports), però ens en vam sortir i en diferents formats vam publicar el suplement Tot l’Esport, que per nosaltres va significar la culminació de tot un repte.
Ho clarifico: a Girona, a la redacció, escrivíem i maquetàvem i, en uns tallers del carrer de Freser, fèiem els fotolits per a les planxes de la impressió; però no disposant de rotativa, havíem de fer servir la del Diari de Barcelona, cosa que ens obligava a portar físicament el material a Barcelona cada dia a les tantes i això, a vegades, ho fèiem alguns redactors que, acabada la jornada, anàvem a Barcelona a portar el diari per imprimir.
Va ser en aquests viatges quan es va anar formant la idea del nou suplement d’esports d’El Punt; amb en Patrici, ens hi vam engrescar amb la il·lusió que, si aconseguíem de fer una publicació on hi sortissin els noms dels jugadors fins a tercera regional, guanyaríem centenars de lectors, perquè a qui no li fa gràcia tenir un diari imprès amb el propi nom en lletres de motlle?
De fet, aquesta idea i la de les ganes de donar espai a l’esport de base i a altres esports minoritaris més enllà del totpoderós futbol, va ser la que vam anar defensant per convèncer la direcció del diari.
I es van començar a vendre més diaris i, el que era encara més important per a nosaltres, el món de l’esport (directius, entrenadors, jugadors, organitzadors...) ens va veure com un element de referència important que calia tenir present si volien gaudir d’alguna consideració a casa nostra...
Ara, quan llegeixo El Punt Avui i L’Esportiu i veig que d’aquell projecte no en queda res i que l’esport de base gironí està bandejat del diari, penso que no tan sols no va ser cap mala idea, sinó que en un moment determinat va donar l’impuls a un projecte editorial que potser ara també podria tenir possibilitats d’èxit.
M’agradaria de pensar que sí... però es veu que no.
Futbol per a la història
Si no ho recordo malament, era els dimarts al matí que durant una temporada jugàvem partits de futbol 7, habitualment a la pista de Sarrià. Aquí ens vam disputar el trofeu Ca la Marieta contra l’equip de la Policia Municipal de Girona. D’El Punt, a la imatge hi veiem: d’esquerra a dreta, drets, Enric Matarrodona (rere seu mig tapat, Pau Lanao), un policia local, Albert Rossell, Joan Vall Clara, dos policies locals més, Ramon Rovira, un altre policia local, Josep M. Bosch i Met Esparraguera; ajupits: un policia local, Àngel Madrià, Patrici Tixis, en Xevi de ca la Marieta, Toni Fernàndez (al darrere), Albert Gimeno (en segon terme), Carles Puigdemont, Joan Carles Codolà i Jordi Molins. El nen és Marc Rovira, fill d’en Ramon, també periodista i amb passat a El Punt.