Amb en Carles, l’Enric i la Dora

Hi havia temes tabú i por, massa por enmig de la res­saca de silenci que mal­dava per tren­car-se un cop amor­ta­llada la des­pu­lla del vell dic­ta­dor d’ore­lles llar­gues i mans assas­si­nes. També hi havia deter­mi­nació, coratge, joven­tut, dis­cus­si­ons apas­si­o­na­des, tot un ofici per apren­dre i hores feliçment ina­ca­ba­bles de dia i sovint de nit en aquell Punt Diari nas­cut a la Girona encara “grisa i negra” de febrer del 1979, com a inde­pen­dent, català, comar­cal i democràtic, en la redacció del qual vaig entrar el maig del 1981 després d’haver enviat alguns arti­cles quan estu­di­ava la car­rera. El peri­o­dista empor­danès Car­les Sánchez Costa va ser el meu cap en les sec­ci­ons de Cata­lu­nya, Espa­nya i Món i amb ell, pro­fes­si­o­nal d’ins­tint i de rigor, tan inquiet, punyent i arrau­xat com analític i refle­xiu, la fal·lera prin­ci­pal era com­ba­tre a través de la màquina d’escriure la car­cunda per­tinaç que man­te­nia viu el règim. Aquells guer­ri­llers de Crist Rei, les ali­an­ces apostòliques anti­co­mu­nis­tes, la Con­fe­de­ración Naci­o­nal de Com­ba­ti­en­tes, la Força Nova de Blas Piñar, la matança de tre­ba­lla­dors, estu­di­ants i advo­cats, les deten­ci­ons arbitràries, les tor­tu­res, les des­a­pa­ri­ci­ons, Vitòria (cam­pa­na­des a mort per ordre del minis­tre Fraga), Atocha, el cop d’estat de Tejero... Una escam­pa­dissa de fero­ci­tat fran­quista tar­dana que el mateix Car­les havia patit per­so­nal­ment, apa­llis­sat pels ultres al por­tal de casa seva a Bar­ce­lona i denun­ciat en un munt d’arti­cles i en lli­bres tes­ti­moni com ara Mon­te­jurra 76 i Dic­ci­o­na­rio del ter­ro­rismo. De l’extrema dreta adver­tia que juga en el camp de la violència que li és inhe­rent, però també en el de la into­xi­cació infor­ma­tiva, sobre­tot dins de les ins­ti­tu­ci­ons. Qui ho diria, oi?, mig segle després, quan s’ha con­ver­tit en una màquina de pro­pa­gar odi a través de notícies fal­ses i a l’empara de par­la­ments, governs, mit­jans de comu­ni­cació i xar­xes soci­als? Uns ini­cis al cos­tat de Car­les Sánchez Costa que sem­pre he agraït i de què he lamen­tat la curta durada: va morir en un acci­dent de tràfic el 1983, als 35 anys, quan tre­ba­llava en el gabi­net de premsa de la Dele­gació del Govern a Cata­lu­nya.

Afi­ni­tat, con­fiança, luci­desa política i pro­fes­si­o­nal, immensa gene­ro­si­tat... Era el tarannà que remar­cava en el seu comiat una altra impo­nent figura del diari, l’escrip­tor i pin­tor gironí Enric Marquès i Ribalta, retor­nat del seu exili pari­senc i for­mal­ment com­pa­gi­na­dor del diari, l’home que feia les maque­tes, i en rea­li­tat un infa­ti­ga­ble agi­ta­dor de consciències que inci­dia en la línia edi­to­rial i bur­xava i esti­mu­lava els joves peri­o­dis­tes a no ador­mir-se a la taula de redacció. D’Enric Marquès –acti­vista anti­fran­quista, artista poli­facètic, geni i figura que ens va dei­xar el 1994, sent dis­se­nya­dor de la Revista de Girona– podria res­sal­tar els matei­xos atri­buts que ell ator­gava a Car­les Sánchez Costa i sobre­tot el seu suport per començar a cul­ti­var el gènere que més em moti­vava, que era el repor­tatge i les sèries temàtiques, fetes més enda­vant amb els com­panys Miquel Torns i Pau Lanao, que segu­ra­ment ja que­den remar­ca­des en un altre arti­cle com­me­mo­ra­tiu del 45è ani­ver­sari titu­lat El Trio de la Ben­zina. Per la meva part i tor­nant al prin­cipi quan em refe­ria a temes tabú i al pòsit de por i silenci dei­xat per la dic­ta­dura, recordo amb espe­cial afecte el col·lec­ci­o­na­ble Història viva de la Guerra Civil a les comar­ques giro­ni­nes, publi­cat el 1986 –feia 50 anys de l’aixe­ca­ment mili­tar con­tra la República– per l’opor­tu­ni­tat de conèixer molts com­ba­tents reti­rats el 39, dis­po­sats a aixe­car la veu i res­ti­tuir la veri­tat, i tants altres per­de­dors que havien sofert les atro­ci­tat de l’exili intern i encara temien par­lar-ne ober­ta­ment. Un exer­cici de memòria històrica i democràtica que la nova cro­ada del PP i Vox està fent retro­ce­dir allà on gover­nen. Com­pren­si­ble sen­tit: admi­ren el fran­quisme o no el con­dem­nen.

I par­lant de cro­a­des, cal un reco­nei­xe­ment meres­cut i neces­sari a llui­ta­do­res anònimes com ara Dora San­ta­ma­ria i Colo­mer, pro­ta­go­nista de l’arti­cle La ine­ficàcia de la justícia fa que una dona de la Bis­bal no pugui veure els seus fills (va sor­tir el 3 d’agost del 1983) per plan­tar cara a la moral naci­o­nal­catòlica i pagar un desor­bi­tat preu per la seva lli­ber­tat en temps de tran­si­ci­ons. La Dora, nas­cuda el 1948, edu­cada en el pare­nos­tre, les tas­ques de la llar –mujer casada, pata que­brada– i els prin­ci­pis de la Falange de Pilar Primo de Rivera –homes guer­rers, dotats de talent i intel·ligència; dones àngels de la llar, sub­mi­ses i com­pla­ents–, va enfron­tar-se als poders fàctics i a les car­cun­des locals i pro­vin­ci­als i va fer un salt en la seva vida: es va sepa­rar, es va lli­cen­ciar en història de l’art i va asso­lir la inde­pendència econòmica. Alguns la van dei­xar com un drap brut, però com diu la dita les dones bones van al cel i les dolen­tes, a tot arreu. Pas­sats els anys, resulta que les dones dolen­tes d’ara som les cul­pa­bles de la dis­cri­mi­nació que per­ce­ben els homes a causa de les cotes d’igual­tat asso­li­des. Coses del sexisme modern. La lluita con­ti­nua!