Canals

Des de Perpinyà, també

Si el setmanari Punt Catalunya Nord s’hagués pogut mantenir fins ara, hauria celebrat, d’aquí un mes, el 37è aniversari. És a dir, no gaire menys que els 45 anys del diari que festegem avui i per què faré un salt enrere personal.

El setmanari va ser la nostra curta però intensa existència de set anys (1987-1994) de premsa catalana a la Catalunya Nord. Aquesta experiència la vam tenir com a petita delegació a l’ombra del que ens semblava que era una empresa moderna i consolidada, quan tot just s’acabava la mutació entre una cooperativa i una empresa de veritat. La nostra redacció va ser composta per una dotzena de joves estudiants dels recents diplomes de català de la Universitat de Perpinyà, per un servidor, d’uns anys més amb alguna experiència empresarial anterior, i per un personatge força peculiar i bonhomiós com a redactor en cap, Pep Collell. Els primers viatges a Girona eren com entrar en un món desconegut. El personal del diari també ens mirava com si fóssim uns extraterrestres: uns efectes col·laterals del tractat dels Pirineus que ràpidament vam esborrar.

També recordo la celebració del desè aniversari del que encara es deia, i per últim any, Punt Diari. D’aquest desè aniversari, que llavors semblava una fita històrica, recordo des de la inauguració dels nous locals ultramoderns del carrer Figuerola a la crema d’una falla a la Devesa, passant per un sopar espectacle hollywoodià al Teatre Municipal de Girona. Unes celebracions descomunals que, ara, em semblen tan lluny com també d’una magnitud gairebé exagerada per celebrar el que eren només deu anys de vida. Conservador de mena, encara em queden d’aquest desè aniversari uns ninots commemoratius de pasta de paper que guardo religiosament a la meva biblioteca al costat de la col·lecció del setmanari.

El mateix 1989, a la tardor, a Perpinyà vam viure dos canvis d’importància per al nostre setmanari. El primer, pels locals de la redacció, que passaven d’un pis situat damunt d’un restaurant xinès a un gran local comercial d’ampla vitrina sobre una de les principals avingudes de la capital rossellonesa. El segon, d’importància tota relativa, va ser el nomenament d’un servidor com a director de l’edició.

Vam passar aquests set anys sobre un camí professional sembrat d’espines, a multiplicar intents i parides per mantenir a flor d’aigua el setmanari fins al final. Van ser diversos canvis de nom o de format, així com la creació d’una segona publicació comercial d’anuncis i classificats que havia de ser la crossa per mantenir dret el setmanari d’informació. La conjuntura econòmica, els canvis en els mitjans de comunicació i la situació desesperada de la llengua a casa nostra no van permetre d’anar més lluny, i l’experiència septentrional es va acabar. D’aquests anys, guardo i guardaré per sempre uns records entranyables malgrat les dificultats, les emprenyades o les renúncies viscudes. I en vull destacar la qualitat excepcional de les relacions humanes que hi vaig tenir i que encara conservo per part d’alguns, tant al nord com al sud. Com, per exemple, la d’un jovenet i espavilat redactor en cap delegat que, durant una temporada, pujava un dia de cada setmana a Perpinyà per assessorar-nos. Mai hauríem pogut imaginar que, molt més tard, li tocaria viure definitivament amb l’acrònim MHP al davant del nom.

Posteriorment, vaig mantenir per a El Punt la corresponsalia a Perpinyà fins al 2013. En total, van ser més de 25 anys (o més d’un quart de segle, si volem que pesi més) de vida en l’empresa, de molt lluny la meva dedicació professional més llarga. Avui, celebrem els 45 anys del nostre diari, en espera de la propera celebració, que serà força més rodona, i això serà d’aquí quatre dies, ja que com més passen els anys, més volen. Perdoneu la banalitat de circumstància.

Bon aniversari al diari. De fet, a la seva gent, ja que estic convençut, ara més que mai, que la perdurabilitat d’aquesta empresa, d’aquell vaixell que va navegar sempre en aigües mogudes, la trobem entre les persones: el capità, els oficials i la tripulació. Em permeto felicitar amb tot l’afecte els qui encara hi són treballadors o col·laboradors, els qui hi van ser en un moment o altre i els qui, desgraciadament, no són més entre nosaltres. Gràcies Joan(s), Emili, Miquel(s), Carles, Jordi(s), Àngel(s), Susanna, Narcís, Pepa, Imma, Vador, Isa, Pep(s), Xevi(s), Enric(s), Tura, Anna Maria, Carme, Mònica, Toni(s), Esteve... No amb tots vaig poder tenir la relació personal com hauria volgut, sigui per timidesa o per manca de temps. Unes i uns potser es reconeixeran, i perdó si he descuidat algú.

Ens veiem d’aquí cinc anys. Sense cap mena de dubte.

Carles Sarrat
Coordinador i després director de l’edició de Perpinyà del Punt Catalunya Nord (1987-1994). Cantant, guitarrista i autor, ha liderat durant 25 anys la banda Blues de Picolat (1992-2018). Continua com músic en actiu amb el seu trio Xarly Blue.

Un ull a la Catalunya Nord

Aperitiu per l’inauguració dels locals del Punt Catalunya Nord al bulevard Mercader de Perpinyà, el novembre del 1989. La plantilla sumava 4 comercials, 4 periodistes, 5 redactors, 2 fotògrafs, 2 administratives i un director. D’esquerra a dreta, Giloul Bourouf (comercial), Hermínia Duran (foto), Univers Bertrana (redactor), Carles Sarrat, Carles Puigdemont, Alà Baylac-Ferrer (periodista), Jep Bonet (periodista), Esteve Carrera (periodista) i Pere Manzanares (director de Ràdio Arrels).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.