La conquesta de Comercial

Els qui som boomers en el nostre imaginari solem evocar les entranyes d’un diari de premsa escrita a l’estil de la mítica sèrie Lou Grant, en què els periodistes tenien al mig de la redacció debats intel·lectuals i profunds sobre quines notícies s’havien de publicar l’endemà. Curiosament, en canvi, no trobaríem escenes memorables que tractin dels entrellats del seu departament comercial. La venda d’anuncis en blanc i negre o a color i a plana parell o imparell no provocaria un interès suficient de cara a l’audiència. No obstant, puc constatar que, en el meu recorregut professional a El Punt, la major part entre comercials, en aquesta branca també es feia bullir l’olla. I tant que sí!

I no és ben cert que una consolidada facturació en publicitat i subscripcions és el que ajuda a moure els motors d’un diari? L’equip de vendes d’El Punt va aconseguir que això fos una realitat amb escreix. Tot el departament comercial, incloent-hi el que ara en diríem la gestió interna, érem un equip jove, ingenu per desconeixença i atrevit per naturalesa, que va destacar sempre per la gran força motivadora per vendre qualsevol propòsit i poca modèstia per obtenir rànquings de facturació cadascun amb més èxit. Érem un equip que amb una il·lusió genuïna treballava a hores intempestives, jugava amb la picaresca, es movia amb desimboltura i venia amb convicció. Un equip que va demostrar en tot moment una inqüestionable lleialtat a tot el que significava El Punt i unes ganes desmesurades de menjar-se el món.

Si em situo l’any 1997, quan vaig trepitjar per primera vegada les instal·lacions del diari al carrer Figuerola de Girona, el departament comercial l’integrava un petit però gens modest equip de venedors que ja destacava per la inquietud a fer coses innovadores. En aquells moments, l’activitat econòmica estava en solfa i el mercat immobiliari ja despuntava. Des dels despatxos de Comercial, i més literalment des del bar del davant, es van començar a teixir estratègies de venda que acabarien sent fulls de ruta decisius per al creixement del diari.

L’any 2000, la seu central es va moure a l’edifici modernista de la Farinera Teixidor. Amb les mudances, va venir l’arrencada tecnològica que va permetre aparcar el fax i començar a remenar amb correus electrònics, words i excels, una manera de treballar més eficient i professional. La cirereta va arribar amb la implementació de l’SGI, el programari innovador creat per l’equip informàtic de la casa, que va facilitar poder construir una gran base de dades de clients actuals i de potencials que ajudaria a seguir conquerint la venda en el mercat publicitari i a fer créixer la facturació any rere any.

La clau per assolir aquestes xifres insòlites va ser crear noves delegacions arreu del territori català, més enllà de les que ja existien per a les edicions del diari. En cada localitat, un equip comercial venia publicitat, molts cops a porta freda, per al diari i per al ventall de revistes gratuïtes especialitzades de gran difusió que anaven naixent. D’aquestes revistes recordarem la petjada inoblidable del Punt de venda, i els seus derivats PdVHabitatge –atapeït d’anuncis de portals immobiliaris–, PdVMotor –un referent indiscutible en les últimes novetats del món del motor–, PdVDecoració i PdVModa. El departament comercial ho abastava tot: publicitat, subscripcions, monogràfics de festes majors, convenis anuals amb ajuntaments, ràpels amb les centrals de compres, el Club del Subscriptor i atenció al client. És a dir, teníem una olla que anava a tota pressió.

D’aquest esperit motivador i emprenedor, en mostraré dos exemples. El primer, amb el naixement de la nova edició del diari al Maresme, tots els comercials van decidir anar a la cavalcada de Reis de Mataró a repartir el diari amb l’única voluntat que la gent el conegués. Va ser un gran encert per entrar amb bon peu en aquella comarca. El segon, l’èxit rotund que la xarxa comercial va aconseguir amb Firahabitatge, la fira d’oferta d’immobles i del sector de la decoració més gran que s’ha celebrat mai, i cal remarcar que en successives edicions, al Palau Firal de Girona.

Aquest camí que vam recórrer junts va deixar un pòsit. D’aquí que els que, en un moment de la vida, vam decidir començar una nova etapa professional hem mantingut, cadascú en la seva mesura, una connexió que no hem perdut amb el pas dels anys. Un nexe que ens lliga a records inoblidables, uns de bons, d’altres de més complicats, però que tots formen part de la història global d’aquests 45 anys que ara celebra el diari. Per això, des la posició de l’expatriat, només puc desitjar als qui formen part de l’actual plantilla: per molts anys més!