La sort de treballar allà on t’agrada

Després d’un dinar ple de silencis i d’unes copes al Cucut, la meva primera conversa amb en Joan Vall Clara va ser l’inici d’una estranya negociació de mesos que em va portar al Punt Diari. Havia treballat deu anys a Ràdio Girona (1974) i els set últims (1981) havia començat a escriure en la competència, on vaig tenir la sort d’aixecar molts temes de successos. En Vall em va fitxar i la dilació en la meva incorporació va venir perquè era el primer periodista que feia el salt de la redacció del Diari de Girona, antic Los Sitios, al Punt Diari, i això a en Joan Bosch, l’amo, no li agradava. Ho va acceptar a contracor per la insistència d’en Vall i en Matarrodona, llavors director. Vaig començar el 24 d’agost de 1987, després de tres setmanes de vacances obligatòries, i vaig treballar per a l’empresa fins al 31 de desembre del 2017, quan ja feia anys que era director adjunt d’El Punt Avui i director de l’edició de Girona. No hi he deixat d’escriure.

Vaig anar al Punt Diari perquè vaig veure que en Vall Clara en sabia molt més que jo, i ara, en el 45è aniversari, anys dels quals em sento corresponsable dels darrers 37, vull deixar clar que no em vaig equivocar. En aquests anys m’han ofert tres vegades la direcció d’un altre mitjà i càrrecs relacionats amb la política, i sempre he tingut clar que és un privilegi treballar d’allò que t’agrada i allà on t’agrada. I tot i els alts i baixos, el meu diari ha estat Punt Diari, El Punt, El 9 Esportiu i El Punt Avui, tots de la mateixa empresa.

Per ser exactes he de dir que el meu primer diari va ser Punt Diari, on, tornat de la mili, em van oferir escriure una secció musical, amb notícies i crítica, titulada Disco Marxa, que va durar mesos. Però en Narcís Planas, el meu jefe en els esports de la ràdio, em va reclutar per als Sitios. Esports, Comarques, Política i Successos. I per als successos em va fitxar en Vall. Però vaig anar-hi per menys diners i sense saber que en Vall llavors ni estava en nòmina. Vaig veure que tenia les coses clares i em va parlar del diari nacional per edicions. Vaig veure una oportunitat d’aprendre i em vaig llançar al buit. Ara puc dir que la vaig encertar perquè vaig trobar gent molt valuosa. Dos anys i mig a Punt Divers, una gran discussió amb en Vall i el canvi per passar a portar, amb en Pitxi Poyano, el meu primer gran aliat, Presència, el suplement El Diumenge Punt i, a l’estiu, durant tres anys, crec, La Coma, el suplement satíric i animal que ara ens portaria al jutjat setmanalment. Treballàvem molt i cridàvem i sortíem massa. Ho fèiem tot plegats: dinàvem, sopàvem, fèiem copes, dormíem poc i pencàvem molt. I creixíem en aquella redacció plena de fum i alcohol. Amb el canvi de diari vaig passar del sistema Atex a tornar a la màquina d’escriure. I em vaig retrobar amb l’Emili Gispert, que el 92 va ser director perquè en Vall Clara va passar a ser director editorial, a portar l’empresa, vaja. Allà amb en Joan Ventura, l’home tranquil i savi, vaig entendre moltes coses. I l’Emili em va fer sempre confiança. I vaig treballar amb la Tura, amb qui hem fet amistat, crits i llibres.

El meu creixement periodístic va anar lligat al del diari. Era qui entregava més tard els originals, tret d’en Vall, i em van fer cap de tancament, abans de ser redactor en cap del diari, cosa que mai no havia somiat. Vaig passar del carrer a la taula, d’escriure molt a controlar massa coses. I allò em va portar a dirigir la primera edició del diari fora de les comarques gironines, la del Barcelonès Nord, i ajudar a la sortida de la del Maresme. Treballar amb Andreu Mas a Badalona, amb un jove i sensacional equip, va ser un luxe. Al Maresme, amb en Josep Maria Flores (et trobo molt a faltar) i en Saül Gordillo, dues bèsties periodístiques, com a suports d’en Pep Riera i en Manuel Cuyàs, de qui em vaig fer gran amic a base de discussions. I després les comarques meridionals (Tarragona, Reus, Valls i Tortosa), Rubí, Penedès i Garraf. Sense oblidar la Catalunya del Nord i el País Valencià.

I El 9 Esportiu. Parir un nou diari que volia ser (i va ser i és) diferent. Un luxe i un somni. Amb en David Colomer, brillant. Abans, però, anys de subdirector amb el control de les edicions. I de confidències amb en Vador, l’Enric Serra i en Xirgo, que sempre va apuntar alt. I la sinergia amb l’Avui, difícil i complicada però profitosa.

Hi va haver tensions i moments complicats. La sortida de Joan Bosch precedida d’una gestió agra i malcarada que em va relegar a redactor en cap, després d’un nou pas per L’Esportiu. De tornada a Economia, aviat van arribar Els borbons en pilotes i Les pilotes dels Borbons, que en Vall em va encarregar coordinar. I els quatre llibres de Diari d’una retirada, amb Joan Villarroya. I El Punt Avui Televisió, on tants esforços vam deixar a L’illa de Robinson. I de nou director adjunt del diari i director de l’edició de les comarques gironines, amb en Nisso i l’Anna Puig, al mig del procés. Vaig coordinar molts anys l’opinió del diari, les eleccions i he escrit centenars d’editorials. Vam fer el diari nacional, vam sortir amb l’edició nacional a Barcelona que les va minoritzar. Hem patit, hem plorat i hem rigut molt al diari de la meva vida, allà on sempre hauria volgut estar.