Res no és per sempre

“Els con­tro­la­dors aeris de l’aero­port Girona-Costa Brava estan en infe­ri­o­ri­tat retri­bu­tiva i de plan­ti­lla res­pecte del per­so­nal d’altres aero­ports on l’acti­vi­tat és un 2.500 % infe­rior, segons denun­cia el sin­di­cat de con­tro­la­dors...” Així començava una infor­mació fir­mada per una ser­vi­dora el 13 d’agost de 1988 a la plana 8 del que en aquell moment es deia Punt Diari. Feia poc que hi tre­ba­llava. Hi vaig arri­bar aquell mateix estiu aca­bada de sor­tir del forn de la uni­ver­si­tat, on havia estu­diat ciències de la infor­mació. O sigui, peri­o­disme. Aquell pri­me­renc arti­cle sobre els con­tro­la­dors aeris va ser com una pre­mo­nició del que vin­dria després, ja que gran part de la meva acti­vi­tat al diari va ser a la secció d’eco­no­mia.

Ara, quan pen­sava de què podria par­lar i què vol­dria expli­car en aquest arti­cle, em van venir al cap mol­tes històries i anècdo­tes rela­ci­o­na­des amb notícies sobre empre­ses i enti­tats que malau­ra­da­ment ja no exis­tei­xen. I és que em va tocar viure’n de sona­des. La que més, el declivi i la cai­guda del Grupo Tor­ras-KIO, antiga Tor­ras Hos­tench, que va arros­se­gar les empre­ses tèxtils Indústries Burés d’Anglès i Coma Cros de Salt i també va afec­tar de ple la pape­rera Tor­ras­pa­pel de Sarrià de Ter. Recordo espe­ci­al­ment les assem­blees dels tre­ba­lla­dors i les tre­ba­lla­do­res de la Burés a Anglès i les seves mul­ti­tu­dinàries mani­fes­ta­ci­ons a la Bar­ce­lona postolímpica, amb tan­cada a les ofi­ci­nes del Grupo Tor­ras inclosa. Aquell dia jo m’havia con­ver­tit en un implant –ara sé que es diu així– dels tre­ba­lla­dors que es van tras­lla­dar de bon matí a la capi­tal per inten­tar forçar una solució que per­metés la con­tinuïtat de l’empresa i dels llocs de tre­ball.

La cosa es va anar escal­fant i va ser necessària la inter­venció de la poli­cia per evi­tar que els emple­ats ocu­pes­sin l’edi­fici. Men­tres­ta­tant jo era a dins amb el grup que inten­tava entre­vis­tar-se amb algú que manés, cosa difícil perquè el Grupo Tor­ras-KIO, lide­rat pel ine­fa­ble Javier de la Rosa, ja era en aquell moment un des­ga­vell monu­men­tal. En algun moment vaig sor­tir a fora per tru­car des d’una cabina al diari per expli­car què estava pas­sant. Que havíem ocu­pat les ofi­ci­nes, jo inclosa, i que esperàvem a veure què. Sí, sí, vaig tru­car des d’una cabina. Perquè el 1992, de mòbils, res de res. I inter­net, encara menys. I tot i que ara sem­bli impos­si­ble, la feina es podia fer igual.

Com deia, als anys noranta les cri­sis de les tèxtils van ser sona­des. Tot el con­trari d’una altra, que seguint la fama de res­pecte i dis­creció que carac­te­ritza la soci­e­tat japo­nesa, gai­rebé va pas­sar sense pena ni glòria. O així és com ho recordo, que a vega­des la memòria pot ser molt selec­tiva. Em refe­reixo a la de la mul­ti­na­ci­o­nal japo­nesa Pana­so­nic, amb fàbrica a Celrà. Recordo per­fec­ta­ment d’aquesta empresa l’acte simbòlic de la plan­tada d’un arbre com­me­mo­ra­tiu cada vegada que se cele­brava una fita. Com per exem­ple el vintè ani­ver­sari de la implan­tació al muni­cipi, o que s’havia asso­lit la xifra con­creta i rodona de fabri­cació de l’aspi­ra­dora número 500.000. Tot molt orde­nat, net i polit. Eren els anys noranta del segle pas­sat i, encara que pugui sonar estrany, les matei­xes auto­ri­tats que assis­tien a aquells actes se sor­pre­nien de segons quins cos­tums que vis­tos amb els ulls d’avui tro­bem ben nor­mals. Com com­pro­var que la plan­ti­lla feia gimnàs abans de començar la jor­nada labo­ral o veure repar­tits per tota la fàbrica mis­sat­ges per ani­mar a tenir bona acti­tud a la feina.

Eren altres temps i ara res és el mateix. Com els bancs i les cai­xes, que cada any con­vo­ca­ven els peri­o­dis­tes per pre­sen­tar-nos cofois els resul­tats anu­als, la majo­ria dels quals ara ja des­a­pa­re­guts. Com Banca Cata­lana, Caixa Girona, Caixa Ter­rassa, Caixa Cata­lu­nya... Habi­tu­al­ment ho feien durant un dinar a l’hotel For­nells Park, ara també des­a­pa­re­gut com a hotel, però que en aque­lla època era el mes top de la ciu­tat. Es podia donar el cas que en 15 dies anes­sis a dinar al For­nells Park cinc o sis vega­des. Ells, perquè evi­dent­ment sem­pre eren homes, sem­blava que s’ho aga­fa­ven com un diver­ti­mento i amb certa acti­tud pre­po­tent de pen­sar que els peri­o­dis­tes no ens podíem per­me­tre aquell dinar de luxe, que era veri­tat, i que, si ens trac­ta­ven bé, l’arti­cle que escriuríem seria més favo­ra­ble, que no era tan veri­tat.

El cas és que tot això és el que m’ha pas­sat pel cap que volia com­par­tir quan m’he posat a escriure. Tot pen­sant que per molt que ens ho sem­bli, res és per­ma­nent. Un arti­cle que no vol­dria aca­bar sense donar les gràcies a aquest diari que ara fa 45 anys per l’opor­tu­ni­tat que em va donar i perquè si res he après del peri­o­disme ha estat gràcies als 23 anys que hi vaig tre­ba­llar.