Un tarannà tot terreny
Quan et demanen que facis un article per parlar d’alguns aspectes del que va ser el teu dia a dia professional durant 23 anys (que és el temps que vaig estar en plantilla en aquest diari, malgrat que hi continuo col·laborant), els flaixos de moments viscuts s’amunteguen a la ment i es fa realment difícil escollir què explicar de tantes i tantes experiències viscudes, la majoria bones, tot i que sempre hi ha episodis que voldries oblidar. Experiències edificants, altres de divertides i unes poques d’angunioses, però habitualment interessants. Quan treballes en un mitjà com aquest, que en poc temps va esdevenir un referent informatiu en l’àmbit de les comarques gironines, l’adaptació i la versatilitat per complir amb el dia a dia són necessàries; et converteixes en un tot terreny capaç d’afrontar, millor o pitjor, situacions de tot tipus.
De vegades, aquestes situacions eren trepidants. Em ve a la memòria una entrevista que vaig fer el 1998 al llavors candidat a les primàries socialistes Joaquín Almunia, d’una manera si més no rocambolesca. El candidat només em va poder atendre sortint d’un míting a Lleida, però, com que anava molt just de temps, vaig haver de pujar al cotxe oficial amb ell per poder-li fer l’entrevista. Així, al cotxe, a tota castanya. Un cop acabada l’entrevista, em va deixar en un peatge i m’hi va recollir un company del diari que intentava seguir-nos (jo diria que anàvem quasi a 200 per hora per l’autopista cap a algun lloc on tenia el següent acte de campanya). Per sort, no totes les jornades que vaig viure quan informava sobre política van ser així d’estressants. Els plens del Parlament de Catalunya, per exemple, solien ser d’allò més avorrits. La diversió i les possibilitats de trobar exclusives no eren, però, a l’hemicicle de la cambra, sinó als passadissos i al bar, on polítics i periodistes debatien i parlaven de qualsevol cosa, sense haver de passar pels temps d’intervenció o les votacions. De fet, molts diputats es passaven el dia d’aquí cap allà i només entraven a la cambra quan el timbre els avisava que havien de votar un punt o altre del ple, prèviament consensuat amb els seus respectius partits. I és que, allà dins, hi ha molts racons per perdre’s i evitar el feixuc tarannà del dia a dia parlamentari. No dic que els i les diputades no treballessin, però amb relativa relaxació, sense amoïnar-se. Van ser anys, els de la informació política i parlamentària, en què vaig descobrir la careta que portaven alguns electes, les seves maniobres i ardits, però també vaig fer amistats, tant de periodistes com de polítics (malgrat que d’aquests, pocs, la veritat). I les campanyes electorals, aquelles dues setmanes en què la família gairebé ni et veia, tot el temps seguint un candidat o candidats a veure si deien res d’aprofitable per fer la crònica diària. N’hi havia de més distretes que altres. La que més recordo va ser la d’en Jordi Pujol del 1999, a les acaballes de la seva carrera a la primera línia de la política, amunt i avall per Catalunya amb el bus de premsa. En aquella ocasió, encara se’n va sortir, tot i que sabia perfectament que li quedava poc temps per haver de cedir el poder. No resultava fàcil estar d’acord amb tot el que feia o explicava, per les seves idees sovint gens progressistes, però era el que se’n diu una bèstia política, ningú no ho pot posar en dubte, i les campanyes electorals les feia amenes, tot s’ha de dir (després li vindrien les bastonades i l’obligació de respondre davant dels tribunals).
A banda de la política, les meves incursions en temes de medi ambient em van aportar moltes nocions de coses a les quals la majoria de la gent llavors no donava importància. Vaig informar sobre sequeres més greus que l’actual (almenys fins ara), com la del 2008, quan vam anar amb un company fotògraf al pantà de Sau i vam poder caminar per la llera seca, esquerdada i plena de peixos morts. Vaig visitar racons naturals que mai no m’hauria imaginat que podien existir (sí, encara n’hi ha) i vaig fer d’altaveu d’entitats ecologistes que advertien de perills per al territori, advertències que ara t’adones que, en molts casos, van caure en sac foradat, en veure que espais de gran valor paisatgístic continuen amenaçats per projectes sense miraments. No tot van ser notícies decebedores, en aquest camp. El març de 2006, queien finalment les antenes de l’antiga estació de Radio Liberty, situades a la platja de Pals, que tan lleig feien a aquesta destinació turística (recordo que algun majorista de viatges feia propaganda de Pals amb fotografies sense les antenes).
Anys de bons moments, d’exercir la professió de la meva vida i, sobretot, d’aprenentatge constant.
La caiguda de les antenes de Radio Liberty
Les antenes de l’antiga estació nord-americana Radio Liberty, activa del 1959 al 2001, van ser desmantellades amb un gran dispositiu d’explosius el 22 de març del 2006. Malgrat les ganes de tothom de veure caure aquells monstres metàl·lics, recordo la impressió dels presents quan, finalment, van quedar reduïdes a ferralla.