“Si tu tens la pilota...”

En la reco­ma­na­ble sèrie Ted Lasso, sobre un des­col·locat entre­na­dor de fut­bol ame­ricà que acaba diri­gint un equip a la Pre­mier, sem­pre plana la figura de Pep (Guar­di­ola) com un semidéu del fut­bol modern. En la ter­cera tem­po­rada, en un epi­sodi que posa la “gallina de piel”, es fa un home­natge defi­ni­tiu al millor fut­bol que s’ha vist mai sobre el pla­neta.

La història comença amb aquell Ajax de Cruyff dels setanta, els inven­tors del fut­bol total. Per una con­junció astral gai­rebé mira­cu­losa, aquell juga­dor enviat pels déus com a nou mes­sies de la pilota aterra a Bar­ce­lona, encara en plena dic­ta­dura, com el sal­va­dor d’un club tant o més rebel que ell. Cruyff cor­ro­bora sobre la gespa allò que ja sabien tots, que era un super­do­tat. Però aque­lla lliga de fa gai­rebé 50 anys només va ser l’inici, com dirien a Casa­blanca, d’una llarga amis­tat.

L’era com a juga­dor va ser el nos­tre Antic Tes­ta­ment. El Nou, o sigui la reve­lació defi­ni­tiva del neer­landès com un ésser del més enllà, va començar amb una suc­cessió de fets encara més sor­pre­nents que la que havia permès el seu fit­xatge com a juga­dor. El motí de l’Hes­pe­ria va ser el punt de no retorn d’una crisi inter­mi­na­ble que havia començat després de la infausta der­rota en la final euro­pea de Sevi­lla.

Núñez va témer per pri­mer cop per­dre unes elec­ci­ons i el seu impuls de fit­xar Cle­mente –que havia reco­ma­nat un gra­pat de fit­xat­ges–va pas­sar a millor vida. Pre­ci­sa­ment ell, un con­ser­va­dor resul­ta­dista amb ànima de tri­bu­neru, va veure la llum: Cruyff. I heus aquí quan l’Antic Tes­ta­ment i el Nou es van donar la mà cap a l’obra divina que vin­dria després.

Quan Luis Milla va pre­fe­rir les 30 mone­des de plata del Madrid i va trair l’home que l’havia fet inter­na­ci­o­nal, la intuïció de Cruyff el va por­tar a la seva gran jugada mes­tra. “Hi ha algun juga­dor del plan­ter que pugui reme­nar bé la pilota al mig del camp?”, va pre­gun­tar a Car­les Rexach. Van anar a veure Guar­di­ola al Mini i l’entre­na­dor va pres­sen­tir alguna cosa.

No va ser un amor a pri­mera vista, però a la llarga el des­co­bri­ment va donar peu al Dream Team que aixe­ca­ria final­ment la pri­mera copa d’Europa a Wem­bley. Eren els dies que Núñez apa­rei­xia plo­rant a TV3. Ni ell mateix s’expli­cava com anant con­tra totes les seves con­vic­ci­ons més pro­fun­des el club era, ara sí, el més res­pec­tat del món. El pre­si­dent era el pri­mer que es posava les mans al cap pels plan­te­ja­ments inau­dits del seu entre­na­dor, aque­lla idea que és millor gua­nyar per 4-3 que per 1-0. No ho deia mai direc­ta­ment. Ho fil­trava al seu bon amic José María García, que no parava de cri­ti­car l’estratègia defen­siva del Barça men­tre Domènech Bal­ma­nya, al seu cos­tat, anava dient allò de “¡Com­ple­ta­mente de acu­erdo, José María!”.

Guar­di­ola va aixe­car la seva església fut­bolística sobre la pedra que li havia mos­trat Cruyff. I heus aquí, a través d’aquesta fina línia que va sor­gir als car­rers d’Ams­ter­dam, com es va for­jar el millor equip de la història, amb Messi, Xavi, Ini­esta i com­pa­nyia, que ara con­serva la seva millor versió al Manc­hes­ter City, gover­nat per una colla de cruyf­fis­tes insu­bor­na­bles.

Per això, cer­ta­ment, el Barça s’ha con­ver­tit en la gran uni­ver­si­tat teològica i fut­bolística del món, tal volta l’única. Si Armand Carabén no hagués con­vençut un juga­dor que havia gua­nyat ja tres Pilo­tes d’Or perquè mirés de res­sus­ci­tar aquell Barça del 1974, que estava més fotut que Llàtzer, què seria de nosal­tres? Després, és clar, van arri­bar els pans i els pei­xos (0-5 al Ber­nabéu), el diu­menge de Rams i tot el que vul­gueu. Arran d’això que en diem ADN del Barça, que és com el nos­tre sant grial, estem tot el dia dis­cu­tint sobre el joc, les cau­ses, les con­seqüències i el més enllà, com fan en els tem­ples del juda­isme sobre la Torà. La rea­li­tat és que ens hem com­pli­cat exces­si­va­ment l’existència, en con­tra del seu lle­gat i dels seus ense­nya­ments. “Si tu tens la pilota, l’altre no la té.” És un afo­risme d’una lògica matemàtica acla­pa­ra­dora. Amb tot, recordo una tro­bada amb el Tata Mar­tino, quan ja era entre­na­dor del Barça, que en feia befa. Així li va anar.

Ja s’ha dit prou que en els temps de vaques gras­ses el pri­mer impuls que tenim, com el que va tenir Núñez amb Cle­mente, és un règim dis­ci­pli­nari fort, juga­dors vete­rans i gua­nyar a qual­se­vol preu. Doncs el mes­tre, amb tots els seus errors, no només ens va ense­nyar el camí, sinó que els fets tos­su­da­ment històrics li donen la raó: les copes d’Europa s’han gua­nyat sem­pre amb equips con­ce­buts amb la seva pròpia estratègia. I tam­poc cal que recor­dem que en el mun­dial del 1974 tots els afi­ci­o­nats recor­den la Taronja Mecànica i poc el joc dels cam­pi­ons. Cruyff no va gua­nyar el mun­dial, però dels que sí que van aixe­car aque­lla copa –Becken­ba­uer inclòs– cap va aca­bar can­vi­ant el fut­bol de dalt a baix. Segur que des del seu Olimp cada vegada que veu els juga­dors de l’Atlético de Sime­one treure la pilota des del seu camp amb els peus a un o dos tocs, se li deu esca­par un som­riure. No és cap fill de déu però s’hi assem­blava.

Dit tot això, el nos­tre mes­sies ens va dei­xar tal dia com avui el 2016. Per això aquest petit home­natge.