Gaziel, sempre d’actualitat

Agustí Cal­vet i Pas­cual (Sant Feliu de Guíxols, 1887), que ha pas­sat a la història com a Gaziel, va morir avui just fa sei­xanta anys (1964), poc després de publi­car el seu últim lli­bre: Història de “La Van­guar­dia” (1881-1936), recor­dat sobre­tot per l’acar­nis­sa­ment con­tra l’edi­tor d’aquells anys Ramon Godó, ante­ces­sor dels pro­pi­e­ta­ris actu­als, pel seu “anti­ca­ta­la­nisme rabiós i irra­ci­o­nal.” Molt mala­ment ho devia pas­sar perquè un home de “seny”, com es defi­nia, acabés tan cre­mat amb les ordres que li arri­ba­ven de dalt.

Gaziel va for­mar, amb Eugeni Xam­mar i Josep Pla, el trio pio­ner a Cata­lu­nya del nou peri­o­disme, quan aquest terme encara no s’havia defi­nit. Van can­viar la manera de donar vida a l’actu­a­li­tat al nos­tre país i van rela­tar com ningú abans ho havia fet els grans con­flic­tes de la pri­mera mei­tat del segle XX des del car­rer d’algu­nes de les grans capi­tals euro­pees.

Gaziel va estar sotmès com pocs altres a les con­tra­dic­ci­ons de l’etern con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya. No va ser, és clar, ni sobi­ra­nista ni repu­blicà ni res sem­blant a allò que avui puguem equi­pa­rar a un inde­pen­den­tista. La seva tebior ha estat cri­ti­cada sovint. Era un home d’allò que ara hem cone­gut com la ter­cera via. Els cata­lans, amb gran esforç i per­sistència sobre­tot dels seus intel·lec­tu­als, serien capaços d’expli­car algun dia el seu fet dife­ren­cial a Madrid i que a la capi­tal, d’una manera o altra, ho enten­drien. Fins i tot va apos­tar en els seus pri­mers edi­to­ri­als per la fórmula d’un estat fede­ral que inclogués Por­tu­gal com un altre dels fets dife­ren­ci­als.

Ell mateix adme­tria amb el temps, perquè era un home més llest que la mit­jana, que tot allò era una uto­pia. No només en cul­pava el cen­tra­lisme cas­tellà, sinó també els polítics cata­lans, sobre­tot els de la República, que ana­ven con­tra la prudència que ell mateix, des de la seva influ­ent tri­buna de La Van­guar­dia, exi­gia als gover­nants. Com a direc­tor del diari va acon­se­guir por­tar-lo dels 60.000 als 200.000 exem­plars dia­ris defen­sant sense rubor que el “cas­tellà” era l’única manera d’arri­bar a tota la gent, fet que el va enfron­tar a molts intel·lec­tu­als d’esquer­res.

Va ser molt crític amb certa visió his­to­ri­ogràfica romàntica del país amb una frase que ha fet for­tuna: “Jo vol­dria una història de Cata­lu­nya que es deixés per sem­pre més de con­tar el que hau­ria hagut de ser i nou fou”, de la seva intro­ducció al volum Història de Cata­lu­nya (1938).

El seu ascens en el gran diari de la bur­ge­sia va ser del tot meres­cut. El 1914, amb 27 anys, es tro­bava a París estu­di­ant filo­so­fia. Va escla­tar la Gran Guerra i va començar a enviar cròniques de la vida diària men­tre l’ene­mic avançava impa­ra­ble cap a la ciu­tat. L’èxit va ser imme­diat. Ja sig­nava com a Gaziel, mot man­lle­vat d’una expressió àrab refe­rent a l’espe­rit que guia els humans. Els escrits es van reu­nir a Dia­rio de un estu­di­ante en París (1915).

En tor­nar a Bar­ce­lona va esde­ve­nir direc­tor del diari el 1920 i un dels peri­o­dis­tes més influ­ents de la ciu­tat, fins que les batus­ses amb els Godó, que es nega­ven també a publi­car cròniques de toros –un sacri­legi aquells anys–, van aca­bar amb la seva paciència. A Espa­nya també va esde­ve­nir un peri­o­dista repu­tat. Va diri­gir El Sol però durant la Guerra Civil va pre­fe­rir anar a l’exili, a la seva esti­mada París, just quan escla­tava la Segona Guerra Mun­dial. El retorn a Bar­ce­lona va anar acom­pa­nyat d’un expe­di­ent de les noves auto­ri­tats fran­quis­tes pels seus escrits cata­la­nis­tes i de suport a la república.

La prin­ci­pal con­seqüència no en va ser un canvi radi­cal en el seu pen­sa­ment. Va dei­xar el peri­o­disme de pri­mera línia i es va refu­giar en els lli­bres. El 1959, gai­rebé per por­tar la contrària a un règim que cada vegada maleïa més, va començar a escriure en català, obres d’una gran bellesa i valor memo­rialístic, com Tots els camins duen a Roma (1958). Sobre aquest lli­bre, l’enyo­rat Manuel Cuyàs, el peri­o­dista que més va escriure sobre Gaziel a El Punt Avui, adme­tia que la història d’amor que des­cri­via l’autor amb una jove pari­senca el feia plo­rar cada vegada que la lle­gia. Gaziel tenia això, era capaç de con­tar un con­flicte mun­dial amb una reflexió per­so­nal i d’expo­sar una crisi indi­vi­dual amb una crònica magis­tral.