El llegat d’Albert Manent, 10 anys després de la seva mort

El 14 d’abril del 2014 moria a Bar­ce­lona l’escrip­tor Albert Manent i Segi­mon, que va néixer a Premià de Dalt el 23 de setem­bre de 1930. Com si es tractés d’una fina iro­nia pròpia d’ell, pre­ci­sa­ment va morir en un dia tan asse­nya­lat com la pro­cla­mació de “la República Cata­lana com Estat inte­grant de la Fede­ració Ibèrica” del 14 d’abril 1931, segons la ter­cera decla­ració que va fer Fran­cesc Macià, futur pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. I tots sabem que, per desgràcia, la Segona República va aca­bar com va aca­bar.

Manent era una per­sona que s’esti­mava pro­fun­da­ment el país i que creia molt més en la tasca del dia a dia d’anar enfor­tint Cata­lu­nya i asso­lir peti­tes, mit­ja­nes i grans victòries, que no en les grans pro­cla­mes ini­ci­al­ment il·lusi­o­nants que poste­ri­or­ment fra­cas­sa­ven i por­ta­ven a la frus­tració i al desànim. Ell era per­sona d’anar a gua­nyar, i no pas d’anar a per­dre.

El seu cata­la­nisme li venia per les dues bran­ques de la família: el seu pare, el poeta Marià Manent, i el seu avi Domènec Segi­mon, advo­cat, el qual va ser jutge muni­ci­pal i tinent alcalde de Reus per La Lliga. Albert Manent va for­mar part d’alguns grups del cata­la­nisme catòlic que llui­ta­ven con­tra el fran­quisme i que es movien a l’entorn de la figura de Jordi Pujol, que ales­ho­res ja des­pun­tava com a líder.

Con­ve­ni­ent­ment fit­xat per la poli­cia espa­nyola, durant un bon temps –par­lem dels anys cin­quanta del segle pas­sat– havia d’anar a decla­rar de tant en tant a la poli­cia com a mesura de con­trol. De vega­des l’ana­ven a bus­car i se l’empor­ta­ven a la temuda comis­sa­ria de la Via Laie­tana. Quan tor­nava a casa deia: “papà, un dia d’aquests em pega­ran”. Tan­ma­teix, va tenir la sort que mai el van arri­bar a pegar ni a tor­tu­rar segu­ra­ment pel fet que el seu pare estava molt invo­lu­crat en el PEN Català, asso­ciat al PEN Inter­na­ci­o­nal, i el fran­quisme era sufi­ci­ent­ment intel·ligent per saber-se fre­nar davant de cau­ses que els podria por­tar a una polèmica pública inter­na­ci­o­nal que els des­pres­ti­gi­a­ria.

El conei­xe­ment de la seva obra és abas­ta­ment cone­guda, que comprèn fins a 60 volums (inclo­sos els 7 dels 9 pòstums que s’han publi­cat fins ara), però en deta­lla­rem uns trets defi­ni­dors. Més d’una vegada el meu pare m’havia expli­cat que tenia vocació per con­rear aquells gèneres lite­ra­ris de cre­ació, com la poe­sia, el conte i la novel·la. El cert és que els seus pri­mers dos lli­bre publi­cats, Hoste del vent (1949) i La nos­tra nit (1951), eren poe­ma­ris.

Poste­ri­or­ment, en una con­versa que va man­te­nir amb el seu amic poeta Joan Oli­ver “Pere Quart”, aquest li va fer la reflexió següent mit­jançant unes parau­les sem­blants a aques­tes: “Manent, si tots escri­vim poe­sia, ales­ho­res qui es dedi­carà a rela­tar la nos­tra història?”. I des d’ales­ho­res ençà Manent mai més va escriure poe­sia i es va dedi­car a fer història de la cul­tura, entre d’altres gèneres.

Entre els lec­tors i la crítica sem­pre han estat molt apre­ci­ats tant les seves bio­gra­fies dels prin­ci­pals poe­tes nou­cen­tis­tes (Josep Car­ner, Car­les Riba, J.V. Foix, Jaume Bofill i Mates, Marià Manent i Tomàs Garcés) com els seus cinc volums de retrats lite­ra­ris d’intel·lec­tu­als, polítics, reli­gi­o­sos, acti­vis­tes i “algun il·lumi­nat”, com els ano­me­nava ell.

Pel que fa a les bio­gra­fies, li va que­dar per fer la de Josep Maria López-Picó, però mai va aca­bar de posar-s’hi perquè fer-la sig­ni­fi­cava haver-se de lle­gir la seva extensa obra poètica, i per això no tenia temps. De retrats en va arri­bar a publi­car un total de 94, dels quals 89 eren reco­llits en els lli­bres i cinc els va publi­car dis­per­sa­ment a la Revista de Cata­lu­nya, un dels quals dedi­cat a Albert Jané, el fla­mant Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes.

Fa un cert temps, algun edi­tor havia mos­trat interès en publi­car-los tots en un sol volum, però per ara la cosa no ha tirat enda­vant. Mai va arri­bar a publi­car un die­tari o unes memòries com­ple­tes, però sí diver­sos volums par­ci­als: El molí de l’ombra. Die­tari polític i de retrats (1946-1975) (1986), La represa. Memòria per­so­nal, crònica d’una gene­ració (1946-1956) (2008), Crònica política del Depar­ta­ment de Cul­tura (1980-1988) (2010) i Sota els estels de Ca l’Her­bo­lari. Un infant a la Guerra Civil (2013), els quals, tots els anys sumats, arri­ben a expli­car 41 anys dels 83 i mig que va viure. Una infor­mació que espero a ampliar els pro­pers anys, ja que un ser­vi­dor tre­ba­lla en apro­fun­dir en la seva vida.

Altres gèneres els quals va tre­ba­llar Manent van ser els estu­dis històrics, lite­ra­ris i bibli­ogràfics sobre la Guerra Civil, el fran­quisme, l’exili i l’Església, al cos­tat d’estu­dis sobre edi­tors del nou-cents, sobre la presència històrica del llop a Cata­lu­nya i de bio­gra­fies sobre Cercós, un guer­ri­ller carlí, i Josep Maria Espa­nya, con­se­ller de la Man­co­mu­ni­tat i la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya.

També des­tacà amb la publi­cació de diver­ses toponímies del ter­ri­tori del Camp de Tar­ra­gona i dels reculls dia­lec­tals de núvols, boi­res i vents de fins a 22 comar­ques cata­la­nes, de vega­des en col·labo­ració amb altres per­so­nes, una tasca fruit d’enques­tes fetes poble per poble que, segons el Dr. Josep Mur­ga­des, és “pròpia dels fran­cis­ca­nisme”. I excel·lí en la direcció de dic­ci­o­na­ris que han estat i són font de con­sulta i prou útils per al país: Dic­ci­o­nari dels cata­lans d’Amèrica (1992-1993); Dic­ci­o­nari d’història eclesiàstica de Cata­lu­nya (1998-2000), jun­ta­ment amb Ramon Corts i Joan Galtés; i Dic­ci­o­nari de pseudònims usats a Cata­lu­nya i a l’emi­gració (2013), jun­ta­ment amb Josep Poca.

El meu pare tenia una devoció pels seus mes­tres, que eren molts, i el seu amic Joa­quim Molas se’n reia dient-li que “en tens tants que et des­comp­tes”. No va dei­xar mai de tre­ba­llar fins pocs dies abans de la seva mort, tot i que a par­tir dels 80 anys (es va jubi­lar a l’edat de 73), quan va començar a tenir pro­ble­mes de salut, va aflui­xar sig­ni­fi­ca­ti­va­ment el ritme. Gat vell i ja malalt, l’inici del Procés el va seguir amb cau­tela, i patia, perquè hi veia molt de sen­ti­ment i poca raó, i intuïa que els pre­pa­ra­tius no eren sufi­ci­ents per asso­lir un repte majúscul a causa de la ingenuïtat o falta d’experiència, tal com es va demos­trar poste­ri­or­ment. Recordo que tres anys abans de morir –sem­pre va tenir el cap clar–, li vaig pre­gun­tar si ell vol­dria la inde­pendència posant-li com a exem­ple la “teo­ria del boto­net” (fer la secessió sense una tren­ca­dissa exces­siva), i em va res­pon­dre imme­di­a­ta­ment i sense dub­tar-ho amb un “és clar que sí!”.

Albert Manent va for­mar part del que jo ano­meno “gene­ració Pujol”, que va més enllà de les sigles d’un par­tit polític. Com afirma amb encert la filòloga Pilar Gar­cia-Sedas, es tracta d’una gene­ració irre­pe­ti­ble, i és que era una gene­ració que per sobre de tot pen­sava en el país i que conei­xia per­fec­ta­ment les seves vir­tuts, el seus defec­tes i els seus límits. Van fer una tasca memo­ra­ble.

Després de tre­ba­llar força anys a l’Edi­to­rial Joven­tut, Manent va aju­dar a recons­truir la nació quan va tenir l’opor­tu­ni­tat de tre­ba­llar a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, pri­mer al Depar­ta­ment de Cul­tura com a direc­tor gene­ral de Difusió Cul­tu­ral i després al de Pre­sidència com a asses­sor del pre­si­dent Pujol.

Manent era una per­sona que més aviat veia el got mig ple, però que pre­ci­sa­ment, en veure la part buida, tre­ba­llava per omplir-la. I això l’esti­mu­lava a con­ti­nuar tre­ba­llant per Cata­lu­nya, fins i tot en els moments més difícils, els del fran­quisme. Els últims anys es lamen­tava de la pèrdua de qua­li­tat, en ter­mes gene­rals, que impreg­nava molt sec­tors de la soci­e­tat. Igual que Joan Triadú, Josep Maria Ainaud i d’altres, pen­sava sem­pre en el relleu gene­ra­ci­o­nal i aju­dava, sem­pre que li ho dema­na­ven, la gent jove: els rebia a casa i els donava infor­mació a aquells que esta­ven fent la tesi, a d’altres els espe­ro­nava perquè estu­di­es­sin un tema lite­rari o històric poc trac­tat, els enco­rat­java en la cul­tura de l’esforç i a fer bé la feina...

En defi­ni­tiva, els ori­en­tava des del rea­lisme més il·lusi­o­nant. Quan va morir, un amic meu em va dir: “pots estar ben orgullós del teu pare: era una per­sona cohe­rent”. Cer­ta­ment, la seva coherència entre el pen­sar, dir i fer al llarg de tota la seva vida el col·locava entre les per­so­na­li­tats que eren refe­rents per a molts.

El lle­gat d’Albert Manent és múlti­ple, i sig­ni­fica també no per­dre la fe en el país, tre­ba­llar per a les noves gene­ra­ci­ons i anar a bus­car victòries.