Esports
Joaquim Blume, un heroi immortal
El gimnasta, mort en un tràgic accident aeri fa 65 anys, va ser un dels primers ídols de l’esport català
Avui fa 65 anys, el 29 d’abril del 1959, una notícia va començar a estendre’s per tot el país. Un avió DC-3 que havia sortit de Barcelona en direcció a Madrid va estavellar-se a l’alt del Telégrafo, en plena serra de Conca, sense que hi hagués supervivents entre els 28 passatgers. Un d’ells era Joaquim Blume, un dels herois esportius que el franquisme va mirar d’explotar en temps de penúries. La tragèdia, en la qual també va perdre la vida la seva dona, va truncar una carrera destinada a assolir les cotes més altes. De la mateixa manera, també va alimentar la seva llegenda. Aquesta setmana se n’ha tornat a parlar per la mort de la seva única filla, Maria José Blume Bonet (Barcelona, 1959), que no va pujar en aquell vol perquè només tenia quatre mesos. Al gener va morir també la seva germana gran, Elena Blume, una altra gran gimnasta.
L’empremta deixada per Blume va més enllà de la gimnàstica. Les residències d’esportistes de Barcelona i Madrid porten el seu nom, igual que nombrosos carrers i pavellons estesos per tot el territori. Quan va morir només tenia 25 anys però el seu palmarès era únic. Achim, com l’anomenaven els coneguts, havia estat campió del concurs general en l’europeu del 1957, en què va trencar el tradicional domini del bloc soviètic representat llavors per Iuri Titov. També va ser el millor gimnasta en els Jocs del Mediterrani del 1955 amb set ors i un bronze, i campió del torneig de les Set Nacions de París l’any següent.
El palmarès de Blume és més rellevant encara del que es pensa si es té en compte les condicions en què s’entrenava respecte als seus rivals del bloc de l’Europa de l’Est. Ho feia al modest gimnàs que el seu pare, Armand Blume Schmädecke, un entrenador i antic gimnasta de Bremen, havia obert al carrer de Pàdua el 1921 just després de tornar d’Alemanya, on tota la família s’havia exiliat durant la guerra civil. Allà, envoltat d’aparells atrotinats, va començar a fer les primeres tombarelles i salts poc després d’aprendre a caminar. No va trigar gaire a destacar fent moviments i exercicis impossibles que no s’havien vist mai a Catalunya. I el seu pare ho sabia. Tenia un campió a les seves mans. Amb només quinze anys va obtenir el primer dels deu títols estatals que va encadenar des del 1949 fins a la seva mort.
El seu domini en el campionat català també s’allargava des del 1950. De fet, brillava en els sis aparells, fet difícil de veure, sobretot en la gimnàstica actual, on hi ha grans especialistes, com ho va ser Gervasi Deferr. Blume, que deixava tothom bocabadat quan feia el seu crist a les anelles, era un gimnasta total, innovador i constant.
Aquest domini el va conduir aviat a ser un referent en la premsa de l’època i li va obrir les portes dels campionats internacionals, en què va consolidar-se entre els millors. L’any 1952, amb només 19 anys, va ser el gimnasta més jove dels Jocs d’Hèlsinki, en què va ocupar un meritori 56è lloc. Les coses no li van acabar de rutllar en el mundial de Roma del 1954 (44è), però un any després ja va acabar desè en l’europeu a Frankfurt. Estava preparat per assaltar la medalla olímpica en els Jocs de Melbourne del 1956.
La seva trajectòria va topar amb la maledicció de viure sota el règim franquista. Va ser víctima del bloqueig d’Espanya als Jocs del 1956 en protesta per la invasió soviètica d’Hongria. El seu pare va negociar amb les autoritats alemanyes perquè es pogués afegir a l’equip de la República Federal, però va ser Joan Antoni Samaranch qui el va convèncer perquè no ho fes malgrat que mantenir-se dins l’estructura de l’esport espanyol va acabar sent una llosa. Un altre boicot també li va impedir participar en els mundials del 1958 a Moscou.
El règim franquista va aprofitar els èxits internacionals del català per fer-se propaganda. No va ser el seu l’únic cas. Els campions esportius del franquisme ho van ser quasi per generació espontània. A banda dels èxits del Real Madrid, altres casos rellevants van ser els de Manolo Santana, Federico Martín Bahamontes, Ángel Nieto, Mariano Haro, Santiago Esteva, Guillem Timoner i Paquito Fernández Ochoa.
La mort va trobar Blume quan aquest ja es preparava per als Jocs de Roma del 1960, en què totes les apostes el donaven com a favorit per assolir un botí històric. Així doncs, el somni olímpic va quedar esvaït per un boicot i un accident fatal. Els que el van tractar posaven de manifest no només el seu caràcter competitiu sinó el seu tarannà afable i la seva voluntat de fer conèixer la gimnàstica artística a tot arreu, sobretot en un país on era un esport pràcticament desconegut.
El seu funeral va ser multitudinari i el seu fèretre, juntament amb el de la seva dona i tres joves gimnastes que també viatjaven a l’avió sinistrat (Pablo Müller, Raúl Pajares i José Aguilar), van ser exposats en una plaça de Catalunya plena a vessar. No només les gestes esportives van col·laborar en aquesta mostra d’afecte popular. El seu caràcter obert i afable també hi va fer molt.