TOT RECORDANT
Ramon Margalef, un ecòleg universal
Vint anys després de la seva mort, continua sent considerat un dels científics més brillants que hem tingut
Fa just vint anys ens va deixar, quan en tenia 85, l’ecòleg català Ramon Margalef (Barcelona, 1919), no només una eminència en el seu àmbit, sinó considerat encara per molts com el científic més brillant i rellevant de la història del país. Va ser el primer catedràtic d’ecologia de l’Estat espanyol, el 1967, i les seves formidables aportacions en els terrenys de la limnologia (estudi dels llacs i de les aigües continentals), l’oceanografia biològica i l’ecologia teòrica van marcar un abans i un després en aquests camps. Les seves lliçons i els marcs teòrics que va dibuixar són de plena vigència quan els oceans i el planeta estan patint més que mai per l’acció humana.
La seva intensa carrera el va fer mereixedor, entre molts altres reconeixements nacionals i internacionals, de la Medalla d’Or de la Generalitat. Va ser, de fet, el primer científic guardonat amb aquesta distinció. La seva producció científica va ser ingent i la seva aproximació teòrica es va basar en un coneixement profund dels ecosistemes aquàtics. També va fer contribucions rellevants en ecologia humana, evolució, geologia i biogeografia. Els que el van conèixer en van destacar, en el seu adeu, la seva dimensió humana, la seva modèstia, la bonhomia i honestedat i el bon humor.
De jove, Margalef va compaginar la feina en una companyia d’assegurances amb treballs de recerca dels ecosistemes aquàtics ibèrics a l’Institut Botànic de Barcelona. La qualitat dels seus estudis li va valer una beca, gràcies a la qual, en un parell d’anys, va poder cursar tota la carrera de ciències naturals. Durant la Guerra Civil va haver d’aturar els seus estudis en ser cridat a files. Va formar part de la lleva del biberó.
Es va doctorar l’any 1951 i va accedir com a investigador a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (més endavant Institut de Ciències del Mar del CSIC), del qual va esdevenir director. Més tard es va incorporar a la Universitat de Barcelona, on va constituir el departament d’Ecologia. Del 1967 al 1986 va ser catedràtic d’aquesta disciplina i professor emèrit fins al 1992. A la universitat, Margalef va contribuir a formar una gran generació d’ecòlegs, com Ramon Folch, Narcís Prat, Jaume Terradas o Joandomènec Ros. Va dedicar sis dècades de vida activa a la recerca científica.
L’article que va publicar el 1957 sota el títol La teoría de la información en ecología a les Memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, va ser un punt d’inflexió en la seva carrera i el va projectar cap a l’escenari internacional. En aquest text proposava l’aplicació de mètodes de la teoria de la informació en l’estudi de la diversitat d’un ecosistema. L’any següent va ser traduït a la revista General Systems. Margalef va ser un dels primers científics a dotar l’ecologia d’un marc de referència teòric.
Va publicar prop de quatre-cents treballs, els més rellevants Ecología (1974), Limnología (1983), La biosfera, entre la termodinámica y el juego (1980) i Teoría de los sistemas ecológicos (1991).