CULTURA
Mor el reconegut escultor vigatà Josep Ricart
Ha estat un dels referents de l’art contemporani a Catalunya les últimes dècades
L’artista i professor osonenc Josep Ricart i Rial (Vic, 1946), un dels grans escultors catalans de les últimes dècades, ha mort als 76 anys després d’una llarga batalla contra la leucèmia, segons ha avançat El 9 Nou. A la seva comarca era una eminència i una autèntica celebritat en el món cultural també pel seu compromís amb el país i per les classes magistrals d’art contemporani que duia a terme a l’Escola d’Art de Vic.
El seu prestigi va creuar fronteres ja que les seves exposicions no només es van poder veure a Catalunya sinó en ciutats com Madrid, Roma i Tòquio. El 2009 va fer una exposició individual amb mig centenar d’escultures, pintures i dibuixos a la universitat La Sapienza de la capital italiana.
Es va llicenciar en escultura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona però abans també havia passat per l’escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de la capital catalana després de fer classes privades amb el seu professor a l’institut i de passar per un taller de fusta. Als 19 anys, finalment, va tenir clar que volia ser escultor.
La vena artística li venia de família. El seu pare ja pintava aquarel·les i fins i tot havia copiat algun Caravaggio, segons explicaria l’escultor en una entrevista a nuvol.com. La seva primera exposició va tenir lloc el 1970. A partir de llavors va experimentar en tots els materials possibles per a les seves escultures. Es va inspirar també en la literatura i la filosofia.
Vic li va retre un gran homenatge el 2009 amb una mostra antològica en diferents espais de la ciutat. La seva última exposició Quan el llamp parla diu foscor va tenir lloc l’any passat al Temple Romà de Vic i es va centrar més en la seva vessant pictòrica. Sempre va reconèixer la seva admiració pel dibuix.
En la seva entrevista concedida a nuvol.cat també va reflexionar sobre el seu ofici i la possibilitat de passar a la posteritat: “El que sí que tinc molt clar és que per mi la vida hauria estat molt més difícil si no m’hagués dedicat a fer escultures. I amb això ja en tinc prou. Veig companys que s’han dedicat a l’enginyeria i no els hi veig cap mena de sentiment. Si hagués entrat a treballar a La Caixa quina desgràcia, no?