En record de Víctor Gómez Mercader

Una de les per­so­nes més cone­gu­des i esti­ma­des de Font­co­berta , en Víctor Gómez Mer­ca­der, va morir diu­menge pas­sat als 58 anys per culpa d’un atac de cor. En les últi­mes elec­ci­ons muni­ci­pals va ser el número 3 de la llista Més Font­co­berta, però aquest modest pas per la política local no va defi­nir una tra­jectòria vital que va incloure grans pas­si­ons, com els esports, la música, els viat­ges, les motos i el tea­tre, que el va unir amb la Mercè, amb la qual va com­par­tir la seva vida els seus últims 23 anys.

La seva família ha fet arri­bar un emo­tiu escrit fent memòria de com era en Víctor. Va créixer al barri de ls Corts a Bar­ce­lona, on va fer tots els esports que va poder i més: bàsquet, water­polo, hoquei, ten­nis i sobre­tot esquí. Va ser esquia­dor d’elit i moni­tor, però una lesió al genoll li va jugar una mala pas­sada. Després es va con­ver­tir en un expert bus­se­ja­dor. A la mili fins i tot va sal­var un com­pany de la seva uni­tat. Sem­pre va estar unit al mar. Tenia el car­net de capità i nave­gar i pes­car per Llançà era una de les seves grans afi­ci­ons.

Dels estius a la Costa Brava en recor­dava la música de l’Elec­tric Light Orques­tra i les seves ana­des i vin­gu­des els caps de set­mana de Bar­ce­lona a Llançà amb una Vespa. Els estius els gau­dia en família, amb les aven­tu­res mari­ne­res del tio Car­los, el seu pare i la colla d’amics.

I encara va des­co­brir un altre esport que el va apas­si­o­nar, el tir amb arc. Fins i tot va crear un petit negoci de recan­vis i bar amb pis­tes de tir amb arc a Girona, el Sherwood Spi­rit, en home­natge a Robin Hood. Amb la moto i la seva colla va vol­tar arreu, no només per tot l’Estat espa­nyol sinó també al Mar­roc i Croàcia.

De petit, admet la família, amb les seves mali­fe­tes feia anar de cor­coll els ger­mans Maris­tes de les Corts i el van tras­lla­dar als Maris­tes de Girona. Això va fer que s’ena­morés de ter­res giro­ni­nes i més enda­vant ja es quedés a viure sem­pre aquí, al seu esti­mat Pla de l’Estany.

Va estu­diar música i piano al con­ser­va­tori. Li encan­tava can­tar. “Molts l’heu escol­tat al kara­oke a les fes­tes d’estiu i cla­vava el My way, de fet ja era la peça espe­rada per tot­hom.” També va pro­var for­tuna amb el saxo.

Sem­pre havia estat ena­mo­rat del tea­tre. De jove n’havia fet a Bar­ce­lona. Al Pla de l’Estany va actuar i diri­gir diver­ses obres. Des de Pas­to­rets a Cor­nellà, a Font­co­berta, a Por­que­res, a Maià de Mont­cal, a comèdies amb el Tras­ter Tea­tre de Font­co­berta. Va fer de Jesús en una versió de la Passió i amb MésMèdia va debu­tar amb La botiga dels hor­rors. Va diri­gir, entre d’altres, ver­si­ons d’És inútil con­ti­nuar, El mètode Gron­holm, Becken­ba­uer i El nom. La dar­rera obra va ser La potent men­tida de la poe­sia, escrita per en Balta Navarro, que es va estre­nar al març a Santa Coloma de Far­ners amb el grup La Catxa del Cer­cle de Catòlics.

En l’àmbit pro­fes­si­o­nal va fer d’admi­nis­tra­dor d’empre­ses, autònom, “mig engi­nyer”, i va obrir fins i tot una agència de viat­ges on va encai­xar un escape room. “La ima­gi­nació i la cre­a­ti­vi­tat sem­pre van ser altres dels seus punts forts.”

Sem­pre tenia temps per par­ti­ci­par en els esde­ve­ni­ments soci­als de Font­co­berta i orga­nit­zar-ne pel seu compte, des d’una ruta tea­tra­lit­zada fins a un reci­tal de poe­sia. Sem­pre se’l podia veure fent de spe­aker o fent qual­se­vol mun­tatge tècnic.

La cerimònia de comiat va tenir lloc ahir a la tarda al tana­tori de Banyo­les.