Doug Ingle, autor d’‘In-A-Gadda-Da-Vida’, obra mestra del rock dels seixanta

El músic, cantant i compositor Doug Ingle (1945, Omaha, Nebraska) va morir el passat dia 24 de maig al seu país als 78 anys i va deixar per a la posteritat un dels temes i àlbums més influents de la història del rock: In-A-Gadda-Da-Vida. Ingle, fill d’un organista d’església, va gravar la cançó amb els seus companys, els llegendaris Iron Butterfly, sense ser conscient que havien creat una peça de blues, rock i psicodèlia progressiva que marcaria un punt d’inflexió en la música rock d’aquell moment (1968).

Era el segon àlbum del grup i aquella cançó, de més de disset minuts i col·locada en la cara B, va provocar un efecte inesperat. Molts discjòqueis de les emissores musicals de l’FM van quedar tan fascinants que van començar a reproduir tot el tema sencer, tot i que també es va editar una versió més curta. Això va provocar que l’àlbum es convertís en el primera de la indústria musical a rebre un disc de platí. Des de Led Zeppelin passant per King Crimson i acabant amb Black Sabbath l’obra va marcar no només molts dels grans músics d’aquells anys, sinó tot l’espectre musical experimental dels anys setanta. Encara ara molts músics citen la cançó com un moment d’inflexió en la seva vida.

Ingle va compondre el tema en poques hores taral·lejant la melodia mentre bevia vi una ampolla de vi sencera. S’ha citat fins i tot la marca, Red Mountain. Havia fundat el grup el 1966 a San Diego amb quatre membres més. El primer disc es va anomenar de forma premonitòria Heavy perquè va ser un dels que va inaugurar l’estil musical que en el futur portaria aquest nom. Després va començar el ball de canvis en la formació amb l’entrada d’un joveníssim Erik Brann (16 anys) a la guitarra, un prodigi amb el violí que va deixar la seva petjada en aquella obra.

Tot i les nombroses hipòtesis sobre el significat d’In-A-Gadda-Da-Vida, la teoria més popular és que la cançó s’havia de dir In the garden of Eden però durant la gravació els músics, imbuïts per l’alcohol i les drogues, van anar difuminant les paraules. Com si fos un clàssic disc de jazz, els quatre membres van anar improvisant llargs solos durant la interpretació, destacant sobretot el paper a la bateria de Ron Bushy. El disc es va mantenir durant 81 setmanes entre els deu àlbums més venuts als EUA i amb les diferents reedicions que s’han anat fent ha esdevingut una de les grans obres de culte de la història del rock.

El grup havia de tocar en el festival de Woodstock, on haurien pogut refermar el seu estatuts, però van quedar atrapats a l’aeroport. Ingle també va compondre temes rellevants de la banda com Soul experience, In the time of our lives i Easy Rider.

Quan el grup es va dissoldre per primer cop el 1971, Ingle va admetre que havia perdut tots els diners en menys d’un any, uns quants milions de dòlars. Retirat de la música va dirigir fins i tot un càmping de caravanes a Los Angeles. Va tocar en un grup de pop anomenat Stark Naked. Als anys noranta va intentar ressuscitar Iron Butterfly, però va deixar el grup el 1999. Erik Brann, Lee Dorman i Ron Bushy van morir respectivament el 2003, el 2012 i el 2021. Ingle va esdevenir en aquell moment l’únic supervivent de la formació que va gravar In-A-Gadda-Da-Vida.