TOT RECORDANT
Muhammad Ali, el més gran
El boxador va morir fa vuit anys després de convertir-se en l’esportista negre més influent del seu país
El boxador més gran de tots els temps, Muhammad Ali, nascut com a Cassius Clay, va morir tal dia com avui el 2016. Un mite. Se’l va conèixer com the greatest. Si hi ha un personatge i uns fets que realment són extraordinaris, aquests són Muhammad Ali i la seva monumental biografia, sovint impossible d’acotar en un article periodístic. És considerat gairebé de manera unànime l’esportista de més impacte social del segle XX als Estats Units, va morir amb 74 anys a causa de problemes respiratoris.
En els darrers anys de la seva vida havia lluitat contra el Parkinson, una malaltia que, en tot cas, no li va impedir participar en actes socials i esportius de gran rellevància, com l’emotiva encesa del peveter dels Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996 davant un públic entregat a la seva figura o la seva brillant aparició en una cerimònia dels premis Oscar al costat de Sylvester Stallone –creador de la saga Rocky– en què es van desafiaven mútuament de cara a la galeria davant la sorpresa dels assistents.
Ali es va retirar el 1986 amb un rècord de 56 victòries i cinc derrotes sent considerat el millor boxador de tots els temps. Però el seu currículum esportiu va ser poca cosa al costat de la seva altra cara, la lluita pels drets civils dels negres als Estats Units, batalla que va arribar al punt culminant quan es va negar a anar a la guerra del Vietnam el 1967, es va convertir a l’islam i es va afegir a una lluita que anys abans havia començat Martin Luther King, premi Nobel el 1964.
Barack Obama, primer president negre dels EUA, el va comparar amb Mandela just quan es va assabentar de la seva mort: “Es va plantar quan era més difícil i va manifestar la seva opinió quan els altres no ho feien. Es va guanyar enemics a tot arreu. Va perdre un títol mundial, va ser suspès, però es va mantenir ferm. Va ser un home que va lluitar per nosaltres.” La part més obscura de la seva vida va ser la relació amb la seva primera dona, Sonji Roi.
La seva fama va arribar al punt culminant el 30 d’octubre del 1974 a Kinshasa (Zaire). El president Mobutu Sese Seko havia pagat deu milions de dòlars al promotor Don King per portar al cor del continent africà el combat pel títol mundial entre el rebel de Louisville i George Foreman, anomenat The Rumble in the Jungle. Cent mil aficionats es van aplegar a l’estadi nacional per veure un duel que demostrava que Ali, que sempre havia reivindicat les seves arrels africanes, era el més gran de tots els temps. El documental When we were kings (1996), que va guanyar l’Oscar, explica tot el que va envoltar aquell llegendari combat. Deu anys abans havia rebutjat el nom de Cassius Clay perquè era nom d’esclau i ell, com sovint recordava, no volia ser “líder, sinó lliure”. Aquella victòria per KO contra el gegant Foreman ben entrada la matinada i sota la pluja va ser el punt àlgid de la història de la boxa. El moment definitiu per a Ali.
El boxador es va començar a fer un nom amb el títol olímpic del pes semipesant a Roma el 1960. Quatre anys després, sota la protecció de King, ja reptava, amb només 22 anys, el campió Sonny Liston per a la corona mundial dels pesos pesants.
Amb la victòria va arribar també una fanfarronada que s’acabaria fent realitat: “Soc el millor de la història.” Sobre el quadrilàter, el campió ho deixa clar ell mateix: “Flotava com una papallona i picava com una abella.” Ningú més del seu pes era capaç de moure’s com ell. Es considerava un ballarí, un artista, un esportista que estava canviant tot un esport i també l’estratègia comercial i de promoció. S’anticipava i encertava l’assalt en què caurien els seus rivals, i Don King feia una fortuna amb la seva figura.
El 1967, en el seu màxim apogeu, va ser desposseït del títol per haver-se negat a anar al Vietnam, una provocació que va dividir no només els EUA, sinó el món sencer. La seva fama, és clar, no va parar de créixer. Sense passaport no podia sortir del país i el seu activisme contra la guerra i sobretot la lluita contra el racisme –que ell considerava una batalla conjunta– es va fer més notori, fins i tot entre els intel·lectuals que consideraven la boxa un esport massa violent.
Després de gairebé quatre anys d’una llarga batalla judicial, va tornar al ring el 8 de març del 1971. Tenia l’oportunitat de recuperar la seva corona en l’anomenat combat del segle contra el brutal Joe Frazier, un colpejador nat. Sense la mobilitat dels seus millors temps, en el 15è assalt Frazier el va fer caure amb el ganxo d’esquerra més famós de l’univers. Es va aixecar, però va perdre en els punts.
Aquell combat al Madison Square Garden va inaugurar l’era dels duels multimilionaris. Van cobrar 2,5 milions cadascú. Una bogeria en aquella època. Ali es va revenjar de Frazier primer al Madison el 28 de gener del 1974 –no era un combat pel títol–, però sobretot en el memorable Thrill in Manila, l’1 d’octubre del 1975, aquesta vegada amb el títol mundial en joc. Va ser el clímax d’una rivalitat èpica. Es van estar 14 assalts intercanviant cops a més de 40 graus de temperatura. “És la vegada que he estat més a prop de la mort”, diria Ali.
Amb el temps, la seva gran victòria va ser fora del ring, haver estat reconegut per gairebé tot el país com un símbol i una metàfora de la pròpia grandesa de la nació.
La revista Sports Illustrated va escollir Ali com a millor esportista del segle XX. N’hi havia amb millor palmarès, però cap altre amb la seva trajectòria. Ali va començar a practicar boxa a Louisville després que li robessin la bicicleta. Un policia i entrenador, Joe Martin, el va posar sota la seva tutela i en poc temps el va convertir en un dels millors del país, tot i que va haver de modelar la seva actitud.