Necrològiques

tot recordant

Frederic Mompou, minimalista musical

El prestigiós compositor i músic català va ser conegut sobretot per les seves peces per a piano sol

Avui fa 37 anys que ens va deixar Frederic Mompou i Dencausse, un compositor i músic català, conegut sobretot per les seves peces per a piano sol.

Nascut a Barcelona el 1893, els seus pares eren d’ascendència francesa. Va estudiar piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i va oferir el seu primer recital públic quan tenia quinze anys. El 1909, amb setze, va escoltar Gabriel Fauré interpretar el seu Quintet número 1 op. 89 i va quedar tan impressionat que va decidir ser compositor. Gràcies a una recomanació d’Enrique Granados va anar a París el 1911 per estudiar piano amb Isidor Philipp i Ferdinand Motte Lacroix i harmonia amb Marcel Samuel Rousseau. Aquest mateix any, va compondre la seva primera peça per a piano. Tres anys més tard, el 1914, va tornar a Barcelona, fugint del conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial. Va ser llavors quan va publicar les seves primeres obres per a piano com Impressions íntimes i Scènes d’enfants així com la seva primera cançó, L’hora grisa, guiat per un ideal estètic clar: la màxima expressió artística a través dels mínims mitjans possibles.

Va tornar a la capital francesa el 1921 per fugir de nou el 1941 després de l’ocupació alemanya. Durant aquesta segona estada a París, el crític Émile Vuillermoz va publicar un article elogiós sobre Mompou que va dotar aquest d’una celebritat inesperada. Gràcies a ella, va tenir l’oportunitat de tractar amb els principals compositors francesos de l’època. Daten de llavors diverses obres per a piano com Dialogues, i cançons com Cançoneta incerta. Com a curiositat, la seva obra Sinfonía Azul, tercera del primer quadern de Música callada, és des de la dècada del 1940 i fins ara, la sintonia que identifica la Cadena SER.

Mompou era conegut com a minimalista musical, es destacava per les seves composicions breus i aparentment improvisades. Les seves principals influències provenien de l’impressionisme francès, creant un estil que posava èmfasi en petites formes musicals. Incorporava elements com obstinats, imitacions de campanes i una qualitat sonora meditativa, descrita com “la veu del silenci” pel director d’orquestra Lionel Salter.

De tornada a l’Estat espanyol, va continuar component música per a piano i cançons. Va conèixer la pianista Carme Bravo, amb qui es va casar el 1957. Va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i Premi Nacional de Música d’Espanya. El 1978, una hemorràgia cerebral va obligar al pianista a abandonar la composició. Finalment, va morir nou anys més tard, el 1987, a l’edat de 94 anys.

L’any 2006, Bravo, cònjuge i hereva universal del patrimoni de Mompou, va crear l’entitat Joventuts Musicals de Barcelona i la Fundació Frederic Mompou per a la difusió de l’obra del compositor. El 2008 l’entitat va presentar una quarantena de peces per a piano inèdites, datades entre 1911 i 1920, així com algunes de la dècada dels quaranta. De fet, Bravo també va realitzar una donació a la Biblioteca de Catalunya, on es conserva el fons personal del pianista. Actualment, la Fundació Frederic Mompou continua investigant i difonent les composicions i cançons de Mompou.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.