Esports
Di Stéfano, la llegenda robada
El gran Alfredo va morir fa deu anys convertit en un dels més grans després que el règim l’enviés al Madrid
Just avui fa deu anys va morir Alfredo Di Stéfano (1926-2014), considerat de manera unànime un dels millors futbolistes de la història. La seva trajectòria, és ben sabut, va anar acompanyada d’un dels escàndols més monumentals que es recorden, quan la dictadura franquista va impedir el seu fitxatge pel Barça. “He vingut per jugar al Barça. Si no ho puc fer, que m’ho diguin i me’n torno a casa”, va declarar l’argentí. Doncs no, el Real Madrid va acabar posant els quatre milions de traspàs pagats pels catalans al River Plate, que era el club que en tenia els drets. Davant el conflicte legal es va imposar la dictadura.
Abans d’aterrar a Barcelona, primer, i d’agafar el pont aeri cap a Madrid, després, la Saeta rubia ja havia donat mostres a Sud-amèrica de ser un jugador que havia de marcar una època. El River Plate li va quedar petit i va fer el salt als Millonarios de Bogotà, que feien honor al seu nom amb un equip fantàstic fet a cop de talonari. El campionat colombià era una mena de lliga pirata formada per mercenaris que va durar poc. Va ser llavors quan Samitier, el secretari tècnic culer, es va avançar a tothom i el va fitxar per unir-lo a Kubala i formar un equip immens. Era el Barça de les Cinc Copes, la davantera de Temps era temps de Joan Manuel Serrat: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
Llavors Franco i Santiago Bernabéu van decidir que el Barça dels catalans no podia representar l’esport espanyol, sobretot arran de l’eufòria que es va viure després del triomf a la copa Llatina del 1952 a París, la copa d’Europa d’aquell temps. Samitier, curiosament, va descobrir l’argentí en un partit a Chamartín i allà mateix va lligar tota l’operació.
El cas Di Stéfano, el llibre escrit pels periodistes Xavier García Luque i Jordi Finestres, exposa clarament com des de Madrid van pressionar el president Enric Martí Carretó i van amenaçar les seves empreses si no deixava en llibertat el jugador, que va quedar estupefacte per la situació. Va passar tres mesos i va jugar alguns partits amistosos amb el Barça.
En aquell moment el club català també va cometre l’error de no pagar ràpid i sense rondinar els 40.000 dòlars –amb segura rebaixa posterior– demanats per Alfonso Sénior, propietari de Millonarios, però per damunt de tot allò va ser una decisió política, presa des de les més altes instàncies de la dictadura. El més curiós de tot plegat és que setanta anys després des de Madrid encara neguen com va anar tota aquella operació malgrat totes les proves i documents que la converteixen en un fet històric incontrovertible.
L’arribada de Di Stéfano a Madrid ho va canviar tot. I d’això es tractava. El Madrid, amb el terme Real al davant, només havia guanyat dues lligues abans de la guerra i sumava vint anys de sequera. No tenia mal equip, però al costat de la figura argentina van entrar onze reforços més per convertir els blancs en una primera potència europea. Es tractava de blanquejar, mai més ben dit, la imatge internacional de la dictadura, en erigir-lo en el millor ambaixador d’Espanya. I va ser, sens dubte, un doble objectiu acomplert.
El règim tenia finalment un equip oficial després d’haver-ho intentat amb l’Atlético Aviación en la postguerra i el Barça dels catalans es tornava a posar a ratlla, condemnat a papers secundaris en la funció. Naturalment, sempre s’ha negat aquesta evidència, i el cas de Di Stéfano és d’allò més paradigmàtic.
Com a jugador, els que el van veure admeten que Di Stéfano va sublimar el paper del fals nou –allò que Messi va fer el dia del 2-6– de la mà del seu mentor a River i Colòmbia, el Maestro Pedernera. Fins a l’arribada del seu compatriota al Camp Nou, mai ningú havia jugat a futbol d’una manera tan competitiva. La gent es frega les mans observant les grans remuntades europees dels blancs desconeixent que va ser l’argentí qui va escriure aquest model madridista. Va forjar el seu caràcter, va marcar amb l’exemple com s’havia de jugar, lluitar, mossegar fins a l’últim alè per vèncer i a fe que els seus companys, els més bons i els més destralers, el van seguir fins al final.
El periodista Frederic Porta en va fer un resum didàctic i portentós a L’Esportiu el dia que ens va deixar: “Corria pertot arreu. Defensava si calia, empenyia els companys, els bramava com un cabdill enmig de la batalla, organitzava, feia passades llargues i, a sobre, per completar els papers de l’auca, golejava. I amb tècnica, que igual anava de cap que te la fotia d’esperó. Dominava tots els aspectes. Era extraordinari, únic, incomparable inclús per a Pelé, Maradona, Cruyff o Messi, els altres membres del quintet indiscutible en el santoral d’aquesta religió, més reduïts al front d’atac.”
Tot i el robatori a mà armada, i gairebé no és una metàfora, que va viure el Barça per quedar-se sense ell, per a la història queda el partit que va jugar amb la selecció catalana el 26 de maig del 1955 contra el Bolonya (6-2). Aquell dia va jugar al costat de Kubala, la distopia mai feta realitat.
Després de guanyar cinc copes d’Europa i cinc títols de màxim golejador a la lliga va fitxar per l’Espanyol, en què durant un parell de temporades va oferir espurnes del seu talent descomunal.
Com entrenador no va igualar el seu palmarès de jugador. D’altra banda era un objectiu impossible. Amb tot, va guanyar lligues amb el Boca Juniors i el River Plate a l’Argentina i una amb el València la temporada 1970/71, equip al qual va fer també campió de la Recopa amb el gran Mario Kempes com a líder de la davantera.