Necrològiques

TOT RECORDANT

Joaquim Amat-Piniella, contra l’horror nazi

El fundador de l’Amical Mauthausen va ser un dels milers de catalans exiliats deportats a Alemanya

L’escriptor i polític Joaquim Amat-Piniella va morir just avui fa cinquanta anys (1913-1974). Va ser un dels milers de catalans que van passar pels camps d’extermini nazi amb la connivència d’un govern espanyol que era tan feixista com el de Hitler o Mussolini, tot i que alguns continuen blanquejant-lo. Així ho demostra l’acord que van signar els ministres Ramón Serrano Suñer i Joachim von Ribbentrop, un pacte de sang que va acabar amb uns deu mil exiliats republicans deportats als camps de concentració.

El 1962 va fundar amb altres deportats l’associació Amical Mauthausen, que encara lluita perquè la memòria d’aquella barbàrie segueixi viva entre les generacions actuals i les futures. Fa vint anys l’Ajuntament de Manresa, finalment, el va ingressar a la Galeria de Manresans Il·lustres. Montserrat Roig, en el seu monumental treball per rescatar la memòria dels supervivents catalans dels camps d’extermini, va poder parlar-hi abans de la seva mort: “Van ser els seus ulls terriblement cansats els que més coses em van saber dir del que havia significat l’infern nazi.”

Amat-Piniella era fill d’una família molt implicada en la vida cultural i artística de la ciutat de Manresa. Va ser militant d’ERC i, el desembre del 1932, l’alcalde, Francesc Marcet, el va escollir com a secretari personal seu. Abans ja havia fet el seu primer diari, va fundar una revista i va crear un dels primers clubs de música jazz que van existir a Catalunya. El van detenir per primer cop arran dels Fets d’Octubre. Quan els militars van executar el seu cop d’estat i va esclatar el període revolucionari a Catalunya, va intervenir per apaivagar els excessos dels grups més anticlericals impedint una entrada violenta i el perill d’enderrocament de la seu manresana.

Durant la guerra estava estudiant dret però es va allistar com a voluntari al front d’Andalusia. Uns dies abans s’havia casat amb Maria Llaveries i Viladomiu. Amb tot perdut, el juliol del 1939 va començar, com tants altres, el seu camí cap a l’exili. Va entrar primer al camp de refugiats del Barcarès i després al de Sant Cebrià. Amb un altre grup de refugiats republicans va decidir afegir-se a la resistència francesa, prop de Bèlgica.

Davant l’avanç imparable de les tropes alemanyes, va mirar de fugir cap a Suïssa, però finalment va acabar en mans dels nazis. Després de cosir-li el triangle blau que certificava la seva condició d’apàtrida, va ser deportat juntament amb gairebé tres mil ciutadans més dels Països Catalans als camps d’extermini nazi. Amat-Piniella i els seus companys van anar a parar al camp de Mauthausen, on van conèixer en primera persona la més profunda degradació humana. Fins al 1945, quan l’exèrcit nord-americà va entrar a Alemanya, no va ser alliberat.

Els seus records del camp eren tètrics. Amb les seves pròpies paraules va explicar com els despullaven de la roba i de les poques pertinences que duien. Els van vestir amb “una mena de pijames fets amb roba ratllada de cotó”: “Estaven foradats i recosits pertot arreu. En molts d’aquests encara es veia la sang, perquè els havia dut gent que havia estat afusellada, assassinada. Encara s’hi veien els forats dels trets.”

Els que podien treballar eren destinats a la pedrera de Mauthausen, explotada per una empresa austríaca. Els més febles eren exterminats immediatament, afusellats o duts a les cambres de gas. El manresà va autoimposar-se el deure de sobreviure a la barbàrie per poder explicar-ho, per deixar-ne constància.

Quan els aliats van alliberar el camp, Amat-Piniella va tornar a Catalunya, el 1946, per viure un exili interior, de vegades tant o més dur que l’altre exili. Abans, va passar un any a Andorra per fer realitat allò que l’havia mantingut viu a Mauthausen: deixar-ne testimoni. Va escriure en pocs mesos una novel·la èpica: K.L. Reich, una obra en què mirava de trobar l’equilibri entre l’esperança i la derrota. Després de la guerra, va continuar escrivint novel·les, vinculades totes al període de la Guerra Civil, i poemes escrits a l’exili que va recuperar el 1990 el filòleg David Serrano Blanquer. Alguns els va escriure a Mauthausen i reflecteixen l’horror que sentia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.