Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres

Just fa qua­tre anys, el 8 d’agost del 2020, va morir Pere Casaldàliga i Pla (Bal­sa­reny, 1928), el bisbe que va fer de la justícia social el seu modus vivendi. Durant qua­tre dècades a la diòcesi de São Félix do Ara­guaia, al Mato Grosso (Bra­sil), va estar al cos­tat dels pobres i de la gent del car­rer, fet que el va enfron­tar no només als ter­ra­ti­nents sinó als poders polítics i eclesiàstics que van llui­tar per terra, mar i aire con­tra la Teo­lo­gia de l’Alli­be­ra­ment, un cor­rent fill del con­cili Vaticà II, que havia de can­viar el món però que ha estat sem­pre repri­mit pels sec­tors catòlics més ultres.

Casaldàliga va ser con­dem­nat pel Vaticà de Joan Pau II, pri­mer, i pel de Benet XVI, després. Inau­dit. Només cal lle­gir el Nou Tes­ta­ment i les vivències i ense­nya­ments de Jesús per enten­dre qui ha estat per­ma­nent­ment al cos­tat equi­vo­cat de la història. El bisbe català va fer veure que la Teo­lo­gia de l’Alli­be­ra­ment havia d’anar acom­pa­nyada d’una trans­for­mació social i econòmica arre­lada a l’Evan­geli i als estu­dis de les ciències soci­als.

Algu­nes de les seves cau­ses eren prou cone­gu­des i revo­lu­cionàries per als seus ene­mics: que la terra sigui per a qui la tre­ba­lla, les dones i els des­posseïts. El 1992 es va posar al cos­tat del movi­ment 500 anys de resistència indígena, negra i popu­lar, un movi­ment de tota l’Amèrica Lla­tina con­tra la cele­bració de l’Estat espa­nyol dels 500 anys del des­co­bri­ment del con­ti­nent.

Davant la pompa i el tri­om­fa­lisme de l’antic imperi, el grup va voler expli­car el que real­ment havia repre­sen­tat l’arri­bada de Colom: l’opressió, l’espoli i el geno­cidi d’una civi­lit­zació. En aquest sen­tit, va impul­sar l’Agenda Lla­ti­no­a­me­ri­cana, un movi­ment per divul­gar mol­tes de les cau­ses indígenes i popu­lars i que també tenia el suport de la premi Nobel Rigo­berta Menchú.

Com altres reli­gi­o­sos que defen­sa­ven la Teo­lo­gia de l’Alli­be­ra­ment, va ser amenaçat de mort mol­tes vega­des. Va haver d’ama­gar-se mol­tes vega­des, sobre­tot després que el 1976, durant la dic­ta­dura mili­tar al Bra­sil, van assas­si­nar el jesuïta João Bosco Penido Bru­ner. Tots dos eren en una comis­sa­ria defen­sant dues dones que havien estat tor­tu­ra­des.

La figura de Casaldàliga topava amb la de Joan Pau II, aliat del neo­li­be­ra­lisme que va impe­rar als anys vui­tanta amb Ronald Rea­gan i Mar­ga­ret Thatc­her de cap­da­van­ters. Una frase del bisbe com ara “el capi­ta­lisme és pecat” era con­si­de­rada un sacri­legi. Va ser lla­vors quan el papa va estar a punt d’expul­sar-lo. Va publi­car molts dels seus pen­sa­ments no només en lli­bres sinó en les llar­gues car­tes que envi­ava als seus amics i afins, i a tot­hom qui se li adrecés.

Des que va arri­bar al Bra­sil, el 1968, Casaldàliga només va sor­tir tres cops del país. Tot i que no va tor­nar mai al seu país, va exer­cir sem­pre de català uni­ver­sal.

El 2013 es va rei­vin­di­car la seva figura en la minisèrie de TV3 Des­calç sobre la terra ver­me­lla, ins­pi­rada en el lli­bre homònim de Fran­cesc Escri­bano.