tot recordant
Salut Borràs i Saperas, l’anarquista catalana que va lluitar pels seus ideals fins al final
Malgrat l’execució del seu pare i el seu company, va continuar la seva lluita a Catalunya, França i Mèxic
Avui fa exactament 70 anys que ens va deixar Salut Borràs i Saperas, una militant i lluitadora anarquista catalana.
Nascuda el 6 de gener de 1878 a Barcelona, era la filla gran de la parella anarquista formada per Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. Ja des de ben petita va veure com casa seva, a la vila de Gràcia, era un punt de referència i refugi per als anarquistes europeus. El seu pare, responsable de l’edició del diari Tierra y libertad, va ser acusat de l’intent d’assassinat de Martínez-Campos i no va poder suportar les tortures, la qual cosa el va portar a suïcidar-se a la presó, l’any 1894.
Dos anys més tard, el company de Borràs, Lluís Mas i Gasió, i el nou company de la seva mare, Tomàs Ascheri Fossatti, un marsellès que havien refugiat a casa, van ser acusats de ser els responsables de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous. Els fets van tenir lloc el dia de Corpus Christi de 1896, quan un artefacte explosiu va ser llançat des d’un terrat al pas de la processó. El fet va ser atribuït per les autoritats a elements anarquistes, i mesos després van ser jutjats i condemnats a mort cinc obrers, entre ells Ascheri i Mas. Tots dos van ser torturats i condemnats a mort. Abans, però, les autoritats van obligar Salut i la seva mare a casar-se legalment i catòlicament amb els dos acusats, només dues hores abans de la seva execució. El matrimoni es va contraure sota l’amenaça d’internar en un convent el fill que tenia (Enric) i un que n’esperava (Lluís). Van acceptar-ho, i tan sols unes hores després es van convertir en vídues. De fet, Borràs havia estat detinguda l’11 de juny del mateix any juntament amb sa mare, i empresonada (va tenir el seu segon fill a la presó) i, el dia següent, el 12 de juny de 1897, va ser expulsada amb 51 militants més cap a França.
Un cop instal·lada a Marsella, a la Provença, va començar a treballar i fer feines com a modista al petit taller de costura de Joan B. Esteve. Tot i així, a mitjans de febrer de 1898, mig any després de la seva expulsió de l’Estat espanyol, va decidir tornar a Barcelona. A partir d’aquell moment, la seva tasca dins el moviment anarquista va consistir a fer correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts així com practicar la solidaritat amb els perseguits. Al llarg d’aquests mesos d’intensa activitat com a militant, es va convertir en la companya del destacat anarquista francès Octave Jahn a Charanta. A partir de l’any 1908, es va establir a Mèxic, on el seu company va participar en la revolució a les files d’Emiliano Zapata, considerat per molts una figura prominent de la Revolució Mexicana que es va aixecar en armes contra del govern de Porfirio Díaz. Més endavant, el 1911, Borràs va tornar a Barcelona, mentre que Jahn es va quedar a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució Mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM). Finalment, va morir lluitant a Mèxic el 9 de juny de 1917.
Tot i així, des del 1913 Salut Borràs va decidir establir-se a la ciutat de París amb el seu fill, on treballava com a modista per a diferents tallers de costura. Igualment, mai va deixar de realitzar viatges constants i es movia entre els tres països que li havien marcat la vida: França, Mèxic i Catalunya. Finalment, l’any 1930, amb 52 anys, va retornar a la seva ciutat natal, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d’en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme, però, es va veure obligada a exiliar-se a França. Més endavant, durant una sortida campestre, el seu fill va ser assassinat.
Salut Borràs va morir l’11 d’agost de 1954 a l’hospital de la Pitié-Salpêtrière de París, on vivia recollida. Actualment, una part del seu arxiu, amb documentació sobre la Revolució Mexicana, i espanyola està fotocopiada a l’International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam.