Necrològiques

TOT RECORDANT

Peret, l’alegria de viure

Avui fa deu anys que ens va deixar Pere Pubill Calaf (1935-2014), el gitano que va crear la rumba catalana

Deu anys sense Peret (1935-2014) són molts. Però la pers­pec­tiva també ens ajuda a mos­trar la mag­ni­tud de la seva gran­desa per­so­nal i cul­tu­ral. Va inven­tar, com pro­cla­mava ell mateix, un gènere tan català com la sar­dana: la rumba cata­lana. Pro­ba­ble­ment s’hau­ria posat les mans al cap en veure com el govern espa­nyol va inten­tar que la Unesco la declarés patri­moni imma­te­rial no com a “cata­lana” sinó com a “espa­nyola”. No fos dit que un gitano català en va ser el cre­a­dor.

Cer­ta­ment, Pere Pubill Calaf, nas­cut a Mataró, va idear, inven­tar, inter­pre­tar i llançar a tot el món un estil ja uni­ver­sal. Si André Bre­ton va ser el guia espi­ri­tual del sur­re­a­lisme, l’il·lus­tre gitano va tro­bar la fórmula per fer-nos ballar i viure la vida amb ale­gria mal­grat les penúries, ja siguin soci­als o polítiques. El còctel de música lla­tina, gui­tar­res fla­men­ques i l’ale­gria innata dels gita­nos va ser­vir, pri­mer, per for­jar alguns èxits que el fran­quisme va apro­fi­tar per ven­dre una falsa idea d’espa­nyo­li­tat i, després, per obte­nir un esta­tus dia­me­tral­ment opo­sat quan els crítics i intel·lec­tu­als es van ado­nar que el que Peret estava fent era una revo­lució.

Abans que Estopa i Los Mano­los, entre molts altres, n’esde­vin­gues­sin els dei­xe­bles més reco­ne­guts, tòtems del fla­menc com Camarón de la Isla, amb Volando voy, i Paco de Lucía, amb Entre dos aguas, ja s’havien ren­dit a la rumba i al ven­ti­la­dor de Peret. En el disc d’home­natge que se li va fer el 2000, fins i tot una lle­genda com David Byrne va can­tar-hi en reco­nei­xe­ment de l’apor­tació del català a la cul­tura popu­lar d’arreu del món. La música de Peret, és clar, no va sor­gir del no-res. Estava molt vin­cu­lada a les cele­bra­ci­ons dels gita­nos al Raval bar­ce­loní, el Maresme, Lleida i la Vila de Gràcia.

La seva con­dició de paio d’un avi seu va fer que sem­pre es declarés gitano, català, paio català, fill de Mataró i criat a Bar­ce­lona. De jove, seguint les pas­ses del seu pare, es dedi­cava a la venda ambu­lant men­tre prac­ti­cava la gui­tarra i actu­ava al cos­tat d’artis­tes de fla­menc. Havia debu­tat amb dotze anys en un fes­ti­val infan­til al Tea­tre Tívoli i el 1947 ja va gra­var el seu pri­mer disc. El gran salt el va fer el 1967 amb la cançó Una lágrima. Ja com a pro­fes­si­o­nal i actu­ant arreu del món, va tor­nar a ende­vi­nar la tecla amb El gitano Antón, un altre tema que els estran­gers, en ple boom turístic, no para­ven de ballar a les plat­ges cata­la­nes. El 1971 va tren­car totes les bar­re­res amb la seva cançó més cone­guda, El bor­ri­quito. “Que tú y que tú y que tururú. Bor­ri­quito como tú”, can­tava Peret. Ningú se’n va ado­nar, però “el bor­ri­quito” era en rea­li­tat el dic­ta­dor. O sigui, una cançó de pro­testa en tota regla. Com si fos Rai­mon. Va ser número 1 als Països Bai­xos i Ale­ma­nya. El seu èxit era tan des­a­fo­rat que el 1974 TVE el va enviar a Euro­visió amb el tema Canta y sé feliz, en l’edició més recor­dada de totes: la del tri­omf d’Abba.

Tot i que molts el veien com un Manolo Esco­bar més, ja havia introduït el català en la rumba als anys sei­xanta, sobre­tot amb una de les seves cançons més per­so­nals, El mig amic, dedi­cada al seu pare. Per a ell era una cosa natu­ral, perquè el català ha estat de sem­pre la llen­gua ver­na­cu­lar dels gita­nos cata­lans.

El 1982 va tenir una reve­lació espi­ri­tual i va abraçar la fe evangèlica. Va ser pas­tor i pre­di­ca­dor, fet que el va allu­nyar tem­po­ral­ment de la música. Per això mateix, el seu retorn el 1991 amb el disc No se pué aguan­tar va supo­sar un gran punt d’inflexió. Ja no era el Peret asso­ciat als èxits dels estius i les fes­tes majors. La rumba havia estat a l’UCI i, arran del seu retorn, va recu­pe­rar no només la popu­la­ri­tat, sinó que final­ment es va con­si­de­rar una part més del patri­moni cul­tu­ral i artístic català. El gènere es va des­per­tar i molts joves músics van tor­nar a veure la llum. Un dels seus grans moments va ser la memo­ra­ble actu­ació en la cerimònia de clo­enda dels Jocs Olímpics al cos­tat de Los Amaya i Los Mano­los amb aquells ver­sos que encara res­so­nen a Montjuïc: “Ella té molt poder, ella té molt poder. Bar­ce­lona és pode­rosa, Bar­ce­lona té molt poder.”

Un any abans del seu traspàs va viure un altre gran moment artístic, el Con­cert per la Lli­ber­tat al Camp Nou, l’estiu del 2013. Amb uns pocs acords, es va posar a la but­xaca un públic que segu­ra­ment uns anys abans hau­ria tro­bat la rumba un estil de segona. En els seus últims anys, va refer­mar el seu com­promís amb el país, fins i tot abraçant el sobi­ra­nisme.

El docu­men­tal de Car­les Prats ¡Cuchíbiri, cuchíbiri! La rumba de Peret va ser pro­ba­ble­ment el millor epi­tafi d’un per­so­natge que va pas­sar de ser un símbol de l’Espa­nya cas­posa dels sei­xanta a con­ver­tir-se en un refe­rent social i cul­tu­ral.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia