Francesc Badia, erudit i home d’estat andorrà

Hi ha persones que passen per aquest món havent fet una feina essencial però que, en canvi, la projecció de la qual no ha estat prou coneguda públicament. Aquest és el cas de Francesc Badia i Batalla (Montblanc, 10 de gener de 1923), que morí, ara fa quatre anys, un 14 d’agost a Sant Julià de Lòria, al Principat d’Andorra, el seu país d’acollida durant gairebé 50 anys. Tenia 97 anys i va viure una vida molt productiva i altruista. Es va llicenciar en Dret el 1945 a la Universitat de Barcelona i es va diplomar amb art medieval. Després de guanyar unes oposicions, va ingressar al cos de Fiscals Municipals i Comarcals, i durant uns anys va treballar com a fiscal a Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú. Quan encara vivia a Catalunya, va exercir d’advocat i va ser un col·laborador imprescindible al despatx del prestigiós advocat Josep Maria Vilaseca i Marcet. Teresa Tomàs, secretària de Vilaseca, en té grans records: “era un home que treballava amb molt de rigor però que alhora tenia molt de sentit de l’humor; ens explicava anècdotes i ens llegia fragments de les memòries de Josep Maria de Sagarra donant-hi un to còmic”. Estava casat amb Maria Gomis, amb la qual va tenir tres fills: Francesc, Mariona i Montse. Francesc és advocat; Mariona ha estat professora i directora d’un centre de l’Escola Andorrana; Montse, també advocada i lingüista, va fundar –juntament amb Rosabel Ganyet– el Servei d’Assessorament Lingüístic del Govern d’Andorra (actualment anomenat Servei de Política Lingüística) i en va ser la seva cap entre el 1989 i el 2002.

A Badia i Batalla se li va presentar una oportunitat laboral, de gran responsabilitat, que li canviaria substancialment la vida: l’aleshores bisbe d’Urgell i copríncep del Principat d’Andorra Joan Martí Alanis, li va proposar que fos el veguer episcopal d’aquest petit estat que es troba al bell mig dels Pirineus. Alanis i Badia havien coincidit al col·legi de la Mercè de Montblanc, quan el primer n’havia estat director. I Badia va acceptar i va ser nomenat nou veguer episcopal del Principat d’Andorra, una figura que es remunta en plena Edat Mitjana, d’abans de la signatura dels pariatges andorrans –el condomini d’un territori entre dos senyors– del 1278. L’Estat andorrà no es fa d’un dia per l’altre, sinó que és un procés; atès que durant segles no tenia ni Rei ni president ni cap de Govern, ha depès primer del comte d’Urgell, després del bisbe d’Urgell i del comte de Foix com a descendents dels vescomtes de Castellbò, i actualment amb dos coprínceps –el bisbe d’Urgell i el president de França– i la figura dels veguers respectius fins el 1993, uns càrrecs molt importants que adquirien funcions executives i judicials.

Així que Francesc Badia canviarà de residència –anirà a viure a Sant Julià de Lòria– i esdevindrà veguer episcopal d’Andorra –l’últim de la seva estirp– entre el 1972 i el 1993, quan es dona pas a la nova Constitució andorrana i, per tant, a un nou cap de Govern, extingint, per substitució de funcions, el càrrec de veguer episcopal (els primers caps de Govern andorrans tenen lloc entre 1981 i 1992, però tenien poques atribucions perquè eren preconstitucionals). Precisament d’aquesta extinció en va participar el mateix Badia, que va ajudar a conformar el contingut de la nova Constitució i a fer la transició i el traspàs de competències cap al càrrec de cap de Govern. Home humil, Badia va tenir clar que no volia escriure unes memòries que haurien estat prometedores, i amb la seva mort es va emportar força secrets del maneig d’un Estat com l’andorrà. Molt hàbil políticament, va saber capejar els temporals de ser un Estat petit europeu envoltat de dos estats poderosos dels quals Andorra n’és, poc o molt, dependent –els catalans n’hem d’aprendre molt de la manera de fer política dels andorrans i de com aquests han sabut salvaguardar amb destresa la seva identitat i mantenir la seva independència durant segles–. Com a veguer episcopal, juntament amb el seu homòleg veguer del copríncep francès, era la màxima autoritat de l’ordre públic, de les relacions internacionals i de l’administració de justícia, la qual cosa incloïa la responsabilitat de la policia així com exercir com a jutge al Tribunal de Corts d’Andorra. En plegar del càrrec, es va dedicar a la investigació històrica i a impartir classes de Dret penal a la Universitat d’Andorra.

Aquest montblanquí catalanista i cristià coherent, tenia altres facetes amb les quals va excel·lir, com ara la d’historiador, a voltes erudit a voltes divulgador. D’una banda, va publicar diverses obres relacionades amb la vila de Montblanc, com Guia turística de Montblanc (1992, amb reedicions el 1995 i el 2014), Montblanc: Petita guia turística (1998), Petita història de Montblanc (2001), amb dibuixos de Pilarín Bayés, i Diccionari biogràfic històric de Montblanc (2007), escrit conjuntament amb Josep Maria Grau. D’altra banda, cal destacar la publicació de llibres sobre el Principat d’Andorra, trepitjant terrenys molt poc explotats, com l’Assaig sobre el barroc andorrà (1991) i El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps (1920-1940). La història d’Andorra i d’Espanya i les relacions entre els dos països en temps turbulents (2007). També són rellevants Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil: 1936-1939 (2001), on ressalta la repressió que s’hi va viure a partir de la primavera de 1938, i Muralles medievals i guerres de setge: una mirada encuriosida a la baixa edat mitjana (2019), el seu darrer llibre, publicat un any abans de morir, on es trasllueix la seva passió per les muralles, que ja havia viscut de petit quan vivia a Montblanc. Va deixar un llibre important inèdit, concretament sobre el martirologi durant la Guerra Civil, amb més de 4.000 fitxes, que els seus fills treballen perquè sigui editat. Com a estudiós de la legislació i el Dret va escriure la Legislación del Registro Civil (1959), els dos volums del Recull de Jurisprudència Penal d’Andorra (1975-1994 i 1995-2000) i els Delictes patrimonials – Dret andorrà (2008).

Escrivia ocasionalment al Diari d’Andorra, i amb una certa periodicitat les revistes d’abast comarcal Aplec de Treballs, El Foradot, Espitllera i Montblanch, en què de tant en tant signava amb el pseudònim Monsalbus (sobretot les publicacions de la Conca de Barberà). També va escriure a Església d’Urgell, Podall, Revista Jurídica de Catalunya i a l’Anuari de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica, Moderna i Contemporània de Catalunya, entre d’altres.

A la interessant entrevista que Josep Playà li va fer a La Vanguardia el 24 de juny del 2013, Badia reconeixia que tot i estar jubilat i ser metòdic “li faltava temps” per fer tot el que volia investigar, però que gràcies a Internet “he pogut accedir a informació impensable”. I s’esplaiava amb una de les seves aficions, el col·leccionisme. Jo vaig tenir la sort de tractar-lo una mica per l’amistat que hi tenien els meus pares, però també durant la meva estada a Andorra. Recordo perfectament, cap al 2005, com m’explicava que uns pocs decennis enrere tots els contractes andorrans eren únicament verbals, un fet impensable avui, en el nostre món “civilitzat”. Tenia una sensibilitat social per ajudar els desvalguts, i per això va ser cofundador de l’associació Intermón Oxfam Andorra i col·laborador de Càritas. De jove havia format part de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1935) i consecutivament a d’altres associacions cristianes per a joves. De jubilat, féu de catequista. El 1958 va ser cofundador del Museu Arxiu de Montblanc i comarca.

Francesc Badia i Batalla va tenir alguns reconeixements en vida, com l’homenatge que l’Aplec de Treballs li dedicà el 2008 amb articles de Montserrat Badia, Joan Martí i Alanis i Josep Gomis, el guardó de la Creu de cavaller comanador de l’Orde de Sant Gregori que li va concedir Benet XVI el 2009, i que li va lliurar el copríncep Joan-Enric Vives, el nomenament com a fill predilecte de Montblanc el 2010 i el Premi Àgora Cultural 2014 que la Societat Andorrana de Ciències atorga anyalment a persones dinamitzadores de la cultura andorrana. També és destacable la necrològica i estudi bibliogràfic que Josep M. Carreras Vives i Josep M. Grau Pujol van dedicar-li a Aplec de Treballs els 2020.

Quan va morir, el Principat d’Andorra i Montblanc van estar de dol. La seva desaparició, molt sentida, va rebre mostres de condol dels ex-caps del Govern d’Andorra Marc Forné, Albert Pintat, Jaume Bartumeu i Antoni Martí, i de l’actual cap de Govern, Xavier Espot, entre d’altres personalitats i institucions. El Diari d’Andorra li va dedicar un editorial (17-8-2020) on, molt encertadament, anotava que “Semblava un home d’una altra època, un humanista integral, com el va definir estupendament Albert Pintat, dotat de curiositat universal, coneixements enciclopèdics i memòria prodigiosa, tocat d’una humilitat inusual i pels dons de la discreció, la sobrietat i la sinceritat. [...] El cas és que va cultivar aquestes virtuts fins al final d’una vida llarga i fructífera, i que l’home essencialment bo que tots els que el van conèixer recorden convivia amb el personatge de dimensió històrica que també va ser”. Francesc Badia va morir amb les mans plenes, servint a dos països i com un autèntic home d’estat.