societat
Mor Josep Soler i Amigó, reconegut metge i activista badaloní
Va ser un referent en el món veïnal, social i cultural de la ciutat i un nefròleg de gran reputació
El reconegut activista cultural i metge badaloní Josep Soler i Amigó ((1947, Badalona) ha mort avui després d’una llarga batalla contra la malaltia de Parkinson. Va ser una persona, com tota la seva família, molt coneguda en l’àmbit cultural i de les esquerres badalonines. Encara en les eleccions del 2015 es va presentar (número 25) en la la Llista Badalona Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa-És possible-Entesa, que va liderar Àlex Mañas. Un dels seus germans va ser Joan Soler i Amigó (1941-2022), reconegut pedagog i escriptor especialitat en la recerca de la cultura popular del país.
Soler i Amigó va ser president de l’ l’Associació de veïns del Centre de Badalona, substituint Jaume Oliveras, i membre de la Taula de Cultura de Badalona. Va estar implicat en els moviments socials de la ciutat. L’exalcaldessa Dolors Sabater i Puig ha tingut unes paraules de record per a Soler i Amigó a les xarxes socials: “L’estimat Josep Soler i Amigó viurà a partir d’ara en el record i la petjada de milers de coses dites i fetes a Badalona i al país. Et ploro com de la família, tot el condol per la Maria, la Marta, la Nadia i per tota la resta de la família. Una gran persona.”
En l’àmbit professional va ser un dels metges de referència de l’especialitat de nefrologia a Catalunya. El seu avi va ser el doctor Joan de Déu Soler, metge internista, i el seu pare, el doctor Francesc de Paula Soler, va continuar la tradició familiara. Es va treure el títol de metge durant al República.
Va preparar-se mèdicament a l’Hospital Clínic de Barcelona. El 1975 va assolir una plaça de metge intern a la Vall d’Hebron, any en què hi va haver vagues dels MIR per reclamar el reconeixement laboral dels contractes. Va aprendre l’especialitat al costat del doctor Lluís Revert del Clínic abans de ser readmès a la Vall d’Hebron, on va aprendre l’ofici al costat d’un altre mestre de la nefrologia catalana, Lluís Piera.
A Testimonis per a la Història, en una llarga entrevista, va explicar un fet que el va marcar definitivament: “Durant el període que vaig passar a l’Hospital Clínic vaig viure un fet que em va fer veure la importància de respectar la dignitat i els drets del pacient. Un líder sindical va ser torturat en el marc d’una lluita obrera i va patir un important problema renal. Va ser ingressat al Clínic. Els metges teníem una posició bastant clara sobre la nostra actuació davant de les forces de l’Estat, que era defensar l’atenció al malalt i mantenir-lo allunyat de la vigilància policial. La nostra feina no és només la d’aplicar uns coneixements mèdics i uns tractaments, sinó també la de donar un suport moral i presencial al malalt.”
Va presidir el comitè que es troba integrat en la Unió Catalana d’Hospitals. Va treballar molts anys a Manresa, dins la Xarxa Assistencial, i va participar en la modernització de l’especialitat a Catalunya. També va prendre part en el món associatiu de la Societat Catalana de Nefrologia, de la qual en va ser vicepresident.