Josep Reñé, dialectòleg i editor ‘outsider’

Josep Reñé i Reñé (Fondarella, Pla d’Urgell, 1958 – 2021) és un nom en general desconegut per a la majoria d’estudiosos de la llengua catalana i fins i tot per als especialitzats en dialectologia. Un fet injust si tenim present que la seva obra, bàsicament dialectològica, és ingent i té un valor important. L’estiu del 2021 Reñé va ser ingressat a l’Hospital Arnau de Vilanova per una infecció que no era greu. Tanmateix, la mala sort va fer que allí agafés la Covid-19 i hi perdés la vida. Era el 5 de setembre del 2021 i el nostre dialectòleg tenia 62 anys i molt de recorregut intel·lectual per endavant.

Va néixer i va residir tota la vida al poble de Fondarella, i des de l’edat de 14 anys que va haver de conviure amb la malaltia de la distròfia muscular. Però res no l’aturava i Reñé es movia amb tota naturalitat amb les crosses i el seu cotxe per a tot l’àmbit lingüístic de parla catalana, on anava fent enquestes. Es va llicenciar en Magisteri el 1979 i en Filologia Catalana a l’Estudi General de Lleida el 1983. En una entrevista que li vaig fer a Llengua Nacional el 2021 (va sortir publicada pòstumament), el nostre home explicava, quan era ben jove, el seu despertar per la dialectologia i la posterior primera incursió. Amb tan sols 25 anys, i tot emulant el Butlletí de Dialectologia Catalana (1913-1936), tot i que en un àmbit geogràfic més acotat, ja va impulsar i dirigir el Butlletí de dialectologia nord-occidental (1983-1985), el qual va comptar amb la col·laboració de Maria Dolors Pijoan, Jaume Simó i Albert Turull. Aquest butlletí, d’interès, va durar tan sols quatre números, però era una primera prova pilot d’un projecte molt més ambiciós que Reñé començava a tenir al cap anys més tard: els Estudis de dialectologia catalana i posterior recopilació en un sol volum que segons els seus càlculs podria tenir prop de 1.000 pàgines, i que va dedicar fins a 40 anys d’arreplega dialectal.

Per Reñé, “va venir la notícia del projecte de Manuel Sanchis Guarner, l’autèntic inspirador d’aquesta obra, de recollir, també poble per poble, els noms de la rata-pinyada. «I per què només de la rata-pinyada?», em vaig preguntar. I això calia fer-ho a tots els nuclis històrics, ni que fossin llogarrets de tres o quatre cases”. Així que el setembre de 1995 es va estrenar amb la primera enquesta del nou projecte, feta a sona, al Pallars Jussà, i les darreres van tenir lloc el 2016 a Bufalí, Carrícola i Montaverner, pobles de la comarca de la Safor. En paral·lel, i també a partir de 1995, van anar sortint els diversos volums dels esmentats estudis, que tenien entre 20 i 200 pàgines, el darrer del qual, el 77, va aparèixer el 2019. A més, va editar 23 volums petits més que recullen una part de la informació de cada comarca amb la idea de difondre el tresor de la dialectologia. Va quedar per publicar el volum 78, amb informació complementària de diversos pobles, el qual no s’ha pogut rescatar perquè no estava embastat.

Reñé treballava a partir d’una plantilla d’enquesta, adaptada segons el poble, amb uns vocabularis bàsics: eines del camp, plantes, ocells, animals... I s’entrevistava amb pagesos, pastors i pescadors, o persones amb un gran coneixement del camp. A partir d’aquí recollia una varietat impressionant de vocables molts dels quals no tenen entrada en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), o bé no existeix com a accepció o bé no s’anota que s’empra en una població en concret. Segons Reñé, “en xifres rodones, els nuclis històrics catalanoparlants eren uns 3.300, comptant-hi els desapareguts sota les aigües d’algun embassament”, i afirmava que tot i que havia trepitjat la majoria de poblacions, en alguns casos no ho havia fet perquè o bé tirava de corresponsals o bé d’estudis fets prèviament per altres. I reblava: “No hi ha ningú que hagi visitat tots els nuclis catalanoparlants per fer-hi investigació, ni Coromines, ni jo mateix”.

Aquest patriota –tal com li agradava que se l’anomenés– i activista tenia una vida que podríem considerar gairebé unidimensional, tot i que gaudia d’altres aficions, com la música, de la qual era un autodidacte, i l’esport, en la mesura que el seu cos li ho va permetre. A més de dialectòleg era editor: va crear Edicions Palestra, que publicava tota la seva obra. Va dirigir la revista lul·liana Affatus (1992-1994) –en van sortir tres volums, els quals van publicar fins a quinze obres de Ramon Llull– i Les quatre eixides. Estudis de toponímia i cultura ètnica (2017- 2020), aquesta darrera estroncada, a més d’El segle passat, revista sobre literatura del segle XIX, amb un únic volum per ara inèdit.

Es va estrenar el 1999 amb La sorteta del Ciscar. Aproximació a la toponímia predial del terme de Rocafort de Vallbona, a l’Urgell, i també és autor de Nou estudis de toponímia pallaresa (2013), Nou aproximacions a la toponímia pallaresa (2018) i Les toponímies de Coma de Mont-ros (2015), al Pallars Jussà, i la Ribera d’Ancs (2015), al Pallars Subirà. Va publicar fins a cinc llibres que estudiaven el seu poble na al, entre els quals destaquem Fondarella durant la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) (2001) i Fondarella durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931) (2003).

A través d’Edicions Palestra, durant anys va anar imprimint tota mena de fulls volanders amb caràcter reivindicatiu i crític amb la política catalana que, segons ell, era poc valenta i massa submisa als interessos espanyols. Tenia un caràcter entre esquerp i tendre, era una persona discreta i independent, un ‘outsider’, com se’n diu avui, i criticava la marginació que pateix el món rural. El seu diccionari dialectal, amb el títol provisional de Garba. Diccionari complementari de la llengua catalana, amb especial atenció als parlars valencians, balears i rossellonesos, tot i haver enquestat totes les comarques i haver publicat el material fragmentàriament, es trobava en un procés incipient de redacció i pretenia ser un volum complementari al diccionari Alcover-Moll.

El dialectòleg Jordi Colomina i un servidor, i amb la col·laboració i vist-i-plau de la família Reñé, estem treballant perquè aquest somni pugui esdevenir una realitat d’aquí a pocs anys i compti amb el suport d’algunes institucions. Per desgràcia, Reñé no el podrà veure en vida. Persona molt preocupada per la salut del català, de Reñé cal destacar que era un dialectòleg fins a les darreres conseqüències, apassionat i que no deixava adormir en un calaix

l’obra que aplegava, i que, amb una gran força de voluntat i sobreposant-se a la seva malaltia, trepitjava el terreny i n’extreia gran quantitat d’informació. Un home que estimava de debò els dialectes catalans i que la fatalitat del virus se’l va emportar abans d’hora.