L’empremta d’Armand de Fluvià en la memòria històrica catalana

Divendres passat ens va deixar l’Armand de Fluvià. Per al món de la genealogia i l’heràldica catalanes, el seu traspàs és una pèrdua irreparable. Se n’ha anat la persona que va saber imposar rigor científic i context històric a aquestes disciplines. Un autèntic referent en ambdues matèries que ha contribuït de manera excepcional a construir, reparar i conservar la memòria històrica catalana.

Construcció. L’any 1980 es traspassen les competències a la Generalitat en matèria d’heràldica cívica (municipis) i cal trobar un expert que redacti els informes preceptius per a l’oficialització d’escuts i banderes dels ens locals de Catalunya. Armand de Fluvià és l’escollit, tot i que no serà fins l’any 1991 que serà nomenat pel president Jordi Pujol assessor d’heràldica i genealogia. S’instituïa, doncs, de facto la figura de “rei d’armes de Catalunya”, és a dir, un expert heraldista responsable del registre dels blasons (escuts), la formació dels nous que s’anessin concedint i l’observança en aquests de les lleis heràldiques. Armand de Fluvià va exercir oficialment el càrrec fins l’any 2018, tot i que va seguir elaborant informes (Calella, 2021). Durant aquests gairebé 40 anys d’exercici, van oficialitzar el seu escut 746 dels 947 municipis catalans, molts dels quals de nova elaboració a propostes seves.

Reparació. Barcelona té un escut digne de ciutat “cap i casal” gràcies a l’Armand de Fluvià. Arran dels Jocs Olímpics de l’any 1992, la polèmica sobre l’escut de Barcelona s’havia polititzat i els socialistes (majoria al consistori), amb el suport del Partit Popular, van iniciar una campanya per substituir els quatre pals de l’escut per dos perquè “les quatre barres en un sol camp semblaven fideus”, va arribar a dir Pasqual Maragall. L’any 1996, l’Ajuntament socialista del moment va encarregar a dos dissenyadors la confecció d’un nou escut i bandera. El resultat va ser una proposta elaborada amb criteris purament estètics i sense cap rigor històric. Ramon Bigas, un dels dissenyadors, defensava la proposta preguntant: “Per què quatre pals? Per què no tres, o dos, o un? I per què pals?” I el mateix alcalde Maragall justificaria la decisió del consistori declarant que la ciutat “no necessita escuts que s’associen amb guerres, sinó símbols; perquè a partir d’avui ja no es dirà escut, sinó símbol i segell”. Armand de Fluvià, tant pel rigor que el va caracteritzar sempre com per l’autoritat que li conferia ser oficialment l’assessor heràldic de la Generalitat, no podia permetre aquell desgavell. Se n’hauria pogut inhibir, però no ho va fer. L’any 1998, a través de l’entitat social que presidia, va presentar un contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els acords de l’Ajuntament de Barcelona, que va acabar guanyant l’any 2004. Sense el seu criteri ferm, avui Barcelona estaria iconogràficament representada per algun símbol o logo que, sense base històrica, segurament hauria canviat amb cada nou ajuntament.

Conservació. Un dels seus projectes de vida va ser crear una base de dades de genealogies de llinatges de la noblesa catalana. Aquest enorme esforç de recopilació i emmagatzematge de més de 70.000 persones connectades genealògicament és la base del Nobiliari general de Catalunya. Editat per la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, entitat que va fundar i que presidia, l’any 2014 va sortir publicat el primer volum i l’any passat va sortir el novè. Malgrat l’esforç editorial d’aquests deu anys, l’Armand de Fluvià no va poder veure acabada la seva obra magna. El desè i darrer volum està actualment en preparació. Segurament no li donarem mai la rellevància que un treball com aquest es mereix, però és una obra enciclopèdica única al món i que de ben segur serà de referència per als historiadors catalans.

Armand de Fluvià encaixa bé en la definició d’homenot de Josep Pla: una persona singular, insòlita, que s’ha significat en una qualsevol activitat d’una manera remarcable. Els seus treballs en genealogia i heràldica van ser reconeguts amb el Premi Internacional d’Arenberg de Genealogia (1984), la Creu de Sant Jordi (2000), la Medalla d’Honor de Barcelona (2008), la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de Barcelona (2014) i el premi de la Confédération Internationale de Généalogie et d’Héraldique (2021). Com a societat i com a país li devem molt. El trobarem a faltar.

(*)