Teresa Rovira i Comes, bibliotecària i marmessora de l’obra d’Antoni Rovira i Virgili

Avui fa deu anys moria Teresa Rovira i Comas (Barcelona, 1918 – 2014), bibliotecària de referència a casa nostra i filla de l’historiador Antoni Rovira i Virgili. Va tenir una vida llarga i plena, però amb dificultats, sobretot, pels avatars històrics que va patir. Va estudiar a la Mútua Escolar Blanquerna que dirigia Alexandre Galí i amb tan sols 17 anys va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries. La seva passió pels llibres li venia de petita, i la seva predilecció sempre va ser el llibre infantil, sobre el qual va esdevenir una experta. Tanmateix, la Guerra Civil li va estroncar prematurament els estudis i el 1939 va haver d’exiliar-se, juntament amb la seva família, cap a França. El colpidor Els darrers dies de la Catalunya Republicana, escrit pel seu pare, publicat el 1940 i reeditat diverses vegades, és un testimoni exacte de l’esfondrament de la Segona República i la trista sort que van sofrir els exiliats catalans. Van marxar en un autocar i en un autobús, però amb la precisió –com sempre explicava Teresa Rovira– que la gent de més edat anava a l’autobús, que tenia seients, i els més joves al bibliobús, que anaven drets. Mentrestant, a casa seva de Barcelona, els franquistes hi entraren i buidaren la biblioteca i l’arxiu familiar, que força decennis més tard recuperaria, però només parcialment.

Durant el seu exili francès, la seva família visqué a Montpeller i ella estudià a la Universitat de la ciutat, on es llicenciaria en Lletres, que era un equivalent a Història i Geografia, el 1944. Allí va fer amistat amb un grup de fills d’exiliats, com Heribert Barrera, Emili Vigo, Josep Maria Corredor, Víctor Torres, Josep Pallach, Feliu Riera i el col·laborador del president Irla, Felip Calvet, amb qui acabaria casant-se el 1946 i tindrien un fill. El matrimoni Rovira-Calvet s’instal·laria a Perpinyà atès que Felip tenia una fàbrica de taps de xampany i de vi. Però Teresa Rovira continuava en la dèria de poder completar els estudis del que era la seva passió i vocació: esdevenir bibliotecària. Així que, mentre passava temporades a Barcelona i ho aprofitava per estudiar, el 1949-1950 va poder acabar la carrera de biblioteconomia. Tot seguit, durant el curs següent, va treballar com a lectora de castellà al Lycée de Jeunes Filles, a Perpinyà. Finalment, el 1953 va aconseguir una plaça com a bibliotecària a Esparreguera i el 1958 va traslladar-se a la Biblioteca de Catalunya –que el franquisme havia rebatejat com a Biblioteca Central– i es va dedicar a catalogar i a estudiar el fons històric de llibres infantils, recopilats sobretot per Jordi Rubió abans de la Guerra. El 1973 es va llicenciar novament: ara en Lletres a la UB, i va fer la tesina, del mateix any i encara inèdita, titulada Noucentisme i literatura infantil, tot i que el treball va ser aprofitar per una col·laboració a la Història de la literatura catalana (1964-1988) de Riquer-Comas-Molas. Va dirigir la Biblioteca Popular de Sant Pau (1971-1981) i tot seguit va esdevenir cap de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.

El 1986, i a petició de Max Cahner i Albert Manent, va donar carta blanca a la represa de la Revista de Catalunya, revista que havia creat el seu pare el 1924 i que enguany celebra el seu 100è aniversari. Va ser membre del seu consell editorial (1986-2011) i del seu patronat (1997-2014). De la seva obra pròpia, molt minuciosa pel fet que Teresa Rovira era una perfeccionista i treballava de manera impecable, destaquem la Bibliografia histórica del libro infantil en catalán (1972), juntament amb Carme Ribé, Organització d’una biblioteca escolar, popular o infantil (1981), juntament amb Concepció Carreras i Concepció Martínez i traduïda al castellà el 1985, dos volums de referència en el món de la biblioteconomia. També va participar en la redacció –sobretot en la seva especialitat de la literatura infantil i juvenil– de diverses obres col·lectives d’una època que han estat pilars de referència en la història i literatura del nostre país: Gran Enciclopèdia Catalana, Història de la literatura catalana (1984), Diccionari de literatura catalana (1970, 1979)...

Però en paral·lel a l’obra pròpia, la senyora Rovira excel·leix com a marmessora de l’obra del seu pare, un fet que l’historiador Jaume Sobrequés sempre ha valorat: sigui acollint a estudiosos sobre la seva obra, reeditant llibres exhaurits, ajudant Maria Capdevila en l’edició de les Cartes de l’exili (1939-1949) (2002), endreçant el seu arxiu i biblioteca, essent sol·licita en les commemoracions sobre ell o publicant la imprescindible Bibliografia d’Antoni Rovira i Virgili (2010), confeccionada amb el seu marit Felip Calvet. Ara és la neta de Rovira i Virgili, Maria Calvet, que vetlla per l’obra del seu avi. Els darrers anys de la seva vida no van ser fàcils: va superar un càncer, va veure morir el seu fill..., però Rovira sempre va mantenir la flama de l’esperança i l’esperit positiu. Va fer costat a la Comissió de la Dignitat per recuperar els arxius espoliats a Salamanca, i ho va aconseguir. Després li vingué una època de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi (2002), Filla adoptiva de Sant Feliu de Guíxols (2003), Premi Aurora Díaz Plaja (2008) i Homenatge a Teresa Rovira (2014), una miscel·lània coordinada per Pilar Garcia-Sedas i Meritxell Talavera publicada per la Revista de Catalunya que desgraciadament Rovira no va poder veure en vida. La mateixa Talavera i Núria León tenen a punt unes memòries de Rovira que esperem que vegin la llum aviat. El passat 2 de maig la Biblioteca Jaume Fuster va acollir unes conferències sobre la bibliotecària impulsada per la Fundació Revista de Catalunya, amb parlaments de Garcia-Sedas i Talavera.

Malgrat la seva discreció i tenir una aparença fràgil i una veu prima, Teresa Rovira sempre va destacar per tenir una gran personalitat. Molts la recordem a casa seva, fent tertúlia, i sempre generosa i lleial al servei de la llengua, la cultura i el país.