societat
Adeu a Amador Ferrer, un dels grans urbanistes de la Barcelona olímpica
Era una eminència en un àmbit en què va fer modificar la fisonomia de ciutats d’arreu del món
El reconegut arquitecte Amador Ferrer i Aixalà (Barcelona), un dels grans referents de l’urbanisme a Catalunya, va morir el passat 4 d’octubre als 77 anys. Va ser el director d’Edificació i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona (1988-1992) just quan la ciutat es preparava per a la gran cita olímpica del 1992. Un any després va rebre el Premio Nacional d’urbanisme del ministeri d’Obres Públiques del govern espanyol. Al consistori barceloní també va ser director adjunt del gabinet d’estudis urbanístics (1993-2000) i posteriorment va ser director d’Urbanisme a l’Ajuntament de Badalona (2000-2003).
Ferrer, que vivia de petit al carrer de Balmes, provenia d’una nissaga familiar per la part del pare vinculada al sector farmacèutic. Un dels seus oncles era el conegut escriptor Josep Vallverdú, l’autor de Rovelló. El seu avi patern, que també es deia Amador, havia estat diputat a Barcelona abans de la Guerra Civil.
De petit havia estat escolta als Escolapis de la Diputació. Es va aficionar de ben jove a la muntanya i a l’escalada i a fer grans marxes a les muntanyes més altes del Pirineu. Segons explicaria ell mateix en una entrevista a Testimonis per a la Història, l’afició per l’urbanisme li va venir de forma innata quan era un nen. Es dedicava a visitar tots els barris de Barcelona, sobretot les barraques de Montjuïc o el Poble Nou.
Es va llicenciar en Arquitectura el 1970 a la Universitat Politècnica de Catalunya. Un dels professors que més el van marcar va ser Manuel de Solà-Morales. El 1983 es va doctorar amb la tesi La vivienda masiva y la formación metropolitana de Barcelona. Abans, havia format part de l’equip redactor del pla general metropolità dels anys setanta a Barcelona. També va ser professor a la Politècnica i a la Ramon Llull. En l’àmbit internacional va ser convidat a fer classes a la Johns Hopkins University de Baltimore i a d’altres centres europeus i americans. Va ser a Baltimore, precisament, on va conèixer Pasqual Maragall, que es va inspirar en la ciutat de Maryland en algunes de les futures idees per a la capital catalana . Un cop a Barcelona, l’alcalde va incorporar a l’equip que preparava els Jocs Olímpics.
Va publicar diverses obres de referència en l’urbanisme català, entre les quals destaquen Els polígons de Barcelona (1996), 20 anys d’ajuntaments democràtics (1999) i Transforming Barcelona (2004). Va treballar com a consultor en planejaments urbanístics a París, Itàlia, el Marroc, Tunísia, Cuba, Mèxic i Hondures, a banda de redactar múltiples projectes arreu de Catalunya i l’estat. Una de les seves màximes era recórrer sempre a peu qualsevol espai en què volia emprendre un nou projecte. Arran del seu minuciós estudi dels polígons a Barcelona, sempre va tenir en compte un factor clau en l’urbanisme de les ciutats, el component social i la dimensió humanística.
A banda de voltar per la muntanya, una altra de les seves grans aficions era la lectura dels clàssics, Homer, Èsquil, Ovidi, Ciceró o Plató, i viatjar i caminar per les illes gregues amb la seva dona, la Montse.
La cerimònia de comiat va tenir lloc el passat diumenge dia 6 al tanatori de les Corts.