Necrològiques

tot recordant

“Qui estima la vida, estima el cinema”

François Truffaut, un dels cineastes més influents, va morir just fa quatre dècades amb només 52 anys

Avui fa 40 anys, un tumor cerebral va posar fi tràgicament a la vida de François Truffaut, un dels directors més influents i decisius de la història del cinema. Truffaut (1932) tenia només 52 anys i estava en plena maduresa com a creador després d’haver dirigit 22 llargmetratges. Ara, quatre dècades després, resulta raonable que ens lamentem per tots els projectes que el director parisenc hauria pogut realitzar sense aquesta desaparició sobtada. Com hauria estat el cinema contemporani amb Truffaut? De fet, si alguna cosa ha caracteritzat els directors de la Nouvelle Vague, potser el moviment cinematogràfic més important que ha donat el setè art, ha estat la seva longevitat. Godard va morir fa només dos anys i va estar actiu fins al final de la seva vida. I altres membres determinants del moviment com Rohmer, Rivette, Varda i Chabrol van tenir llargues trajectòries cinematogràfiques i van projectar així el segell dels postulats d’aquella nova onada creativa cap a l’època actual.

Truffaut era un home d’una vitalitat extraordinària, que va dirigir els seus 22 llargmetratges en només 24 anys de carrera, pràcticament al ritme d’una pel·lícula per any. Més enllà de preguntar-nos fins on hauria pogut portar el seu talent sense una mort prematura, aquestes quatre dècades sense ell també són un bon moment per celebrar i recordar la seva obra, que transcendeixi plenament la simple anàlisi dels films que va dirigir.

“Qui estima la vida, estima el cinema”, és una de les seves frases més recordades. I ho és perquè sintetitza perfectament la manera com el director francès entenia el setè art, com un espai d’alliberament i compromís vital portat fins a les últimes conseqüències, d’exploració i simbiosi entre les vivències i la seva projecció a la pantalla. Des que va arribar a París després d’una mala experiència amb l’exèrcit i va ser acollit per André Bazin, el jove Truffaut va començar a demostrar un talent innat, primer, per l’anàlisi i la reflexió cinematogràfica en les pàgines de la mítica revista Cahiers du cinéma –va escriure el seu primer article a la revista el 1952–, i, després, com un autor absolutament precoç quan va impactar en el món del cinema dirigint Els 400 cops. Amb només 27 anys, Truffaut va guanyar el premi al millor director en el Festival de Canes i va ser nominat a l’Oscar al millor guió original.

La carrera com a director de Truffaut va ser la projecció natural d’uns anys de profunda reflexió del futur cineasta en l’exercici de la crítica cinematogràfica a Cahiers du cinéma. Per primera vegada, una generació de directors desenvolupaven el seu vessant creatiu després d’una etapa d’anys de debat intens que posava en crisi tot el que havia estat el cinema fins aleshores.

Truffaut ja va anticipar el trencament estilístic que va suposar la Nouvelle Vague amb el seu famós article “Una certa tendència del cinema francès”, en què criticava l’aburgesament i el conservadorisme formal del cinema francès del moment. I va ser també un dels màxims defensors de la política dels autors, considerada la principal teoria crítica de la història i que reivindicava el director de cinema com un autor de ple dret –i no simplement com un perfil tècnic d’alt rang– que impregna amb el seu segell estilístic tota la seva obra. Truffaut reivindicava la mise en scène en contraposició a la “direcció”: per ell, allò rellevant era projectar una mirada sobre la realitat a través de les imatges.

Possiblement, tot aquest pòsit de profunda reflexió intel·lectual sobre el fet de dirigir, sobre el cinema com a màxima expressió de l’art modern durant el segle XX, han fet que l’obra de Truffaut prengui una dimensió extraordinària, i que amb cada nova revisió adquireixi nous matisos. Pel·lícules com ara Jules et Jim, La nit americana i El petit salvatge, per citar-ne algunes, no han fet més que revalorar-se amb el temps.

El cinema de Truffaut es revela, vist des de l’època actual, com un exercici agosarat de recerca constant, d’inconformisme, d’exploració i d’un cert eclecticisme en la combinació de gèneres i registres, sempre des d’una actitud notablement vitalista.

La commemoració dels 40 anys de la seva mort pràcticament coincidirà en el temps amb una altra efemèride, la dels 25 anys del cinema de Girona que porta el seu nom, el cinema Truffaut, que amb motiu d’aquest aniversari li dedicarà una àmplia retrospectiva en un cicle de la Filmoteca de la Generalitat la tardor de l’any vinent. A través del seu cinema de titularitat municipal, la ciutat de Girona ha quedat íntimament lligada per sempre a la figura de Truffaut.

El cinema no porta el seu nom com una simple etiqueta o reclam, sinó amb una absoluta responsabilitat de mantenir-ne viva la memòria i de reivindicar des de l’actualitat molts dels valors que Truffaut defensava: el cinema com un compromís vital i com una descoberta permanent per explorar la complexitat de la condició humana i la realitat a través de la mirada.

(*)

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.