religió
Mor Gustavo Gutiérrez, el pare de la Teologia de l’Alliberament
Va escriure els documents fundacionals d’un moviment que van revolucionar l’església als anys setanta
El sacerdot i teòleg peruà Gustavo Gutiérrez Merino (Lima, 1928), considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament, va morir ahir dimarts als 96 anys al seu país, segons va confirmar la congregació de la qual formava part des del 2001. La seva obra i els seus postulats van tenir una influència cabdal a l’Amèrica Llatina i van provocar tensions amb l’església oficial de Roma, tot i que en els darrers anys el papa Francesc havia reconegut com a vàlides les principals tesis de Gutiérrez, que no va parar mai de renovar la seva obra. Un dels seus grans seguidors va ser el bisbe català, Pere Casaldàliga (1928-2020).
El professor, sacerdot i teòleg català Xavier Morlans assenyala que la Teologia de l’Alliberament va sorgir d’un document de Gutiérrez l’estiu del 1968 anomenat Vers una teologia del progrés. que finalment va titular amb el conegut nom de Teologia de l’Alliberament om a resposta a les injustes estructures de dominació que tenien lloc sobretot a l’Amèrica llatina. El 1971 va publicar Teologia de l’Alliberament , perspectives , la seva obra més influent. “El teòleg peruà distingeix molt bé tres nivells, l’econòmic, el dels valors i el pecat personal. En el segon nivell s’inclouen les opcions egoistes que provoquen unes estructures de pecat, expressió que recollirà Joan Pau II, i en el tercer parla pròpiament del pecat personal.”
Com els seguidors que vindrien després, Gutiérrez va treballar molt en la idea que el pobre fos també un subjecte dins l’església. Tot i que les seves tesis es van escampar ràpidament pel continent i van ser abraçades per molts intel·lectuals de l’esquerra europea i sud-americana, també tenien “com tot projecte humà” els seus punts dèbils, segons explica Morlans. “En l’articulació entre pobres i rics no es pot negar que en alguns casos en la recepció de la seva teoria hi havia una decantació influïda per la lluita de classes marxista.” Amb tot, el teòleg català admira Gutiérrez per la seva capacitat d’anar modificant l’arrel del seu treball sobre la marxa: “Va acceptar les correccions tota la vida sobre la base essencial i va estar sempre en comunió amb l’església tal com va reconèixer el papa Francesc.” Ambdós es van reunir el 14 de setembre del 2013.
Pel teòleg peruà, la seva obra era com “una carta d’amor a Deu, a la fe i al poble.” En el moment de l’audiència amb el papa Francesc el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe era Gerhard L. Muller, precisament un deixeble de Gutiérrez que havia estat un conegut seguidor de la Teologia de l’Alliberament.
Altres impulsors de les tesis de Gutiérrez sí que van trencar amb l’església oficial. El cas més conegut és el del sacerdot franciscà Leonardo Boff, al qual Ratzinger va portar a judici a la congregació i aquest finalment va abandonar el 1992 la seva orde religiosa.
En el cas de Gutiérrez, Morlans també recorda que va ser un dels pioners en forjar la idea que el cristianisme no és una religió dualista. “Ja no es pot admetre una separació entre el món econòmic material del diner i del poder polític d’un suposat món espiritual i individual de salvació en el moment de la mort. En tot cas, s’han d’articular aquests dos mons de manera més integral, una idea que també va desenvolupar Joan Pau II i ara el papa Francesc.”
Gutiérrez va ser ordenat sacerdot quan tenia 31 anys (1959). Va estudiar filosofia i psicologia a Lió, va ser professor a la Universitat Pontifícia del Perú i va viatjar arreu del món per exposar les seves principals idees. El 1984 un grup de bisbes peruans van intentar que el Vaticà el condemnés en considerar “radicals” les seves idees, però no se’n van sortir.
El 2012, un dels seus deixebles, l’arquebisbe peruà Carlos Castillo Mattasoglio, va ser convidat a la tercera edició de la Tribuna Joan Carrera. En una entrevista a El Punt Avui, va parlar precisament del teòleg: “El pare Gutiérrez és un dels teòlegs que amb d’altres que havien estat al Concili Vaticà II, Larraín, Hélder Câmara o Juan Landázuri van preparar Medellín i els documents que s’hi van aprovar, que van ser claus per al desenvolupament posterior de l’església; uns document on es parla d’una església missionera, pobra i pasqual. Gustavo Gutiérrez va deixar escrit que l’opció pel pobre és imprescindible i que nosaltres, l’Església, no podem actuar neutralment en la història.”
Al llarg de la seva trajectòria Gutiérrez va rebre més de 30 doctorats honors causa en universitats i institucions d’arreu del món. El 2015, arran d’una visita al Vaticà, va admetre que les relacions amb Congregació de la Doctrina de la Fe en els temps de Ratzinger van ser “crítiques” però que mai es va sentir “condemnat”, com en el controvertit cas de Leonardo Boff.
El 2003 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats juntament amb el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski.