tot recordant
Gregorio López Raimundo, històric del PSUC
Dirigent antifranquista, va ser condecorat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2005
Avui fa 17 anys que va morir Gregorio López Raimundo, un polític d’esquerres català que va arribar a ser secretari general i president del PSUC durant el franquisme, a més de ser diputat a les Corts Espanyoles.
Nascut el dia 11 de juny del 1914, quan era jove va treballar de sastre. Als 20 anys, va iniciar la seva militància política a les Joventuts Socialistes. Més endavant, el 1936, va participar en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU) i es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Després, durant la Guerra Civil Espanyola, va ser comissari polític al front d’Aragó, i es va exiliar a Mèxic al finalitzar el conflicte. El 1947 retorna clandestinament a Catalunya per treballar en l’organització del PSUC fins que va ser empresonat, el 1951, per haver participat en la vaga general de Barcelona. Pocs anys més tard, el 1956, va ser designat màxim responsable de l’organització del PSUC i al 1965 va ser escollit secretari general. Després de la legalització del partit el 3 de maig del 1977, López Raimundo va ser escollit president del PSUC i diputat a les Corts Espanyoles per Barcelona en les eleccions generals del juny del 1977 i març del 1979. Des del seu càrrec va donar suport a les tesis eurocomunistes del secretari general del PCE Santiago Carrillo.
Es va casar amb l’escriptora catalana i també militant del PSUC, Teresa Pàmies i Bertran, amb qui va tenir un fill, el conegut escriptor català Sergi Pàmies. L’any 1981, al cinquè congrés del PSUC, els corrents leninista i prosoviètic van guanyar la majoria enfront dels eurocomunistes i va ser rellevat del càrrec. No obstant això, posteriorment els prosoviètics va ser expulsats del partit i en el sisè congrés del partit, celebrat el març del 1982, és novament elegit president del PSUC. De la mateixa manera, en les eleccions generals espanyoles de 1982, torna a ser elegit diputat per Barcelona. Va mantenir-se en els càrrecs fins als 71 anys, moment en què es va retirar de la primera línia política. En la crisi posterior al novè congrés del PSUC, va optar pel PSUC Viu (1997), del qual era president honorífic.
Més endavant, el 2001, va ser condecorat amb la Medalla d’Honor de Barcelona. Tres anys després, el febrer del 2004, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya per la seva participació en la lluita antifranquista, juntament amb Maria Salvo Iborra i Agustí de Semir. El 2005 va ser condecorat amb la Medalla d’Or de la Generalitat.
Pel que fa al seu fons personal, va ingressar en virtut del contracte de dipòsit a l’Arxiu Nacional de Catalunya signat a Barcelona el 10 de gener del 1994 entre Joan Guitart i Agell, llavors conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i Gregorio López Raimundo. Els ingressos es van produir el 14 de maig del 1990, 10 de juliol del 1995, 30 de gener del 1996, 21 de febrer del 2001 i 26 de juliol del 2002. El fons conté, a més, la documentació generada i rebuda per López Raimundo així com documentació personal, recursos d’informació i arxius relacionats amb la seva activitat política, en especial amb el PSUC, el PCE i el Partit Comunista Italià. També inclou documentació relativa al Consell d’Europa, al Congrés dels Diputats i a la Fundació Alfons Comin.
Finalment, va morir el 2007 als 93 anys, a la seva residència de Barcelona. Al seu funeral hi va assistir l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa.