música
A Jordi Bonell (Barcelona, 1958-2024)
Jordi Bonell és la màxima expressió de l’home que no va ser mai allà però que, malgrat tot, va deixar una empremta inesborrable en tots els fets sonors esdevinguts en els darrers cinquanta anys, del jazz al pop, passant pel flamenc i cançó d’autor. Ha estat, de tots, el més transversal, el més brillant, el més zelestial. No ha existit guitarra més noble, elegant i callada en la faç del jazz mediterrani que la que ha calçat Bonell amb la discreció i la serenitat per bandera. D’acords càlids, fraseig breu i punteig de màxima precisió, el seu so li concedeix una identitat pròpia entre allò eteri i orgànic.
De les seves cordes emana la llum del crepuscle, aquest sol que borbolleja en les aigües de blau marí mentre s’amaga en l’horitzó del seu Maresme adoptiu. La seva música porta una intrínseca melodia plena de vitalitat, com un vesprejar que podria ser perpetu si no fos perquè és el preludi de la nit que l’allotja. Aquesta evocació és somni i pur prodigi perquè ningú com ell té entre els seus dits la capacitat de congregar a l’uníson la talla de mestres com Jim Hall, John Abercrombie, Manolo Bolauy o Sean Levitt, per citar-ne només uns quants. Prou que el coneixen els Serrat, Auserón, Gato Pérez, Moncho i Mariola que tant li deuen. Com tots aquells als quals sempre els ho ha donat tot sense demanar res a canvi.
I ara ha marxat de forma prematura amb el mateix silenci amb el qual va existir. Al voltant de la mitjanit. Amb el primer calfred de la caiguda del sol i l’últim alè d’aquesta respiració assistida que el va apartar de la vida pública i ens va deixar orfes d’aquesta humanitat immensa que transmetia amb les seves cordes. Malgrat tot, el seu esbufec tenia la força i l’impacte de mil huracans.
A les proves em remeto amb la seva darrera empremta que per ella mateixa ja justificava el títol de l’obra –Belle solitude–; la seva rúbrica poètica en els imprescindibles Ajuares de la indispensable Mariola Membrives –quatre EP que són el plaer màxim de l’excel·lència acústica–; aquella llegendària cita amb un Chet Baker en caiguda lliure, o la seva sensibilitat extrema amb aquest disc inesperat, Música cordis, que tan sols fa uns dies m’arribava de les mans de Jordi Farrés i que ara es converteix en el testimoni pòstum de la seva grandesa. Un tresor absolut. Com si fos la seva última voluntat que la música tingués l’última paraula.