Mossèn Pere Riutort, fe, llengua i valencianisme

Hi ha persones que passen per aquesta vida i deixen una petjada considerable: aquest és el cas del prevere Pere Riutort i Mestre, nascut a la població mallorquina de Petra el 10 de gener de 1935 i traspassat a Tàrbena, a València, el 21 de novembre del 2021, ara fa uns tres anys. Per desgràcia, les classes dirigents valencianes de finals del segle XIX i principis del XX es van castellanitzar majoritàriament i abans que la catalana, que ho féu en menor mesura. També succeí semblantment amb l’Església valenciana, que, tot i que mai es va castellanitzar del tot, sí que és cert que la majoria dels nuclis del poder eclesial valencià no adquiriren un compromís ferm amb la litúrgia i la prèdica en valencià.

El pare Riutort –igual que el pare Massot, molts l’hem anomenat així des de sempre– va ser un d’aquests nuclis amb cert poder que no cediren a la castellanització de l’Església valenciana; més encara, durant la seva vida va ser un acèrrim defensor de l’ús del valencià i un preceptor i divulgador essencial.

Petrer de naixement, aquest municipi que es troba al centre de l’illa de Mallorca, el 1945 es va formar a l’Escolania de Blauets de Lluc –s’anomena així els seus escolans pel color blau de la seva sotana–, a Escorca, on va adquirir una sòlida formació religiosa, musical i cultural. Va pertànyer a la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria, on fou ordenat prevere. Riutort té un currículum impressionant, un total de quatre carreres: llicenciat en Pedagogia (1965), Filologia clàssica (1967) –les dues primeres carreres les fa fer al mateix temps–, Teologia (1973) –a Roma, que segons ell mateix no va acabar perquè es va quedar en “candidatus ad lauream”– i Filologia catalana (1977). Entre el 1962 i el 1966 va estar estudiant a Barcelona, on va participar en alçaments d’estudiants universitaris, per tot seguit establir-se a València com a director del Col·legi Sant Pere Pasqual, on va durar-hi un any, i després –1967– com a professor de psicologia, grec i història al Seminari Major. El mateix 1967 va tornar a Mallorca, on es va dedicar a promoure l’ensenyament de català a molts centres de l’illa fins al 1969. Riutort era un activista, tenia molta personalitat i era una persona magnètica, per això sovint se’n sortia amb la seva. A Roma hi va ser entre el 1969 i el 1971, on va fer la tesi sobre La pedagogia de Climent d’Alexandria.

El 1971 s’establiria al País Valencià, on residiria fins a la seva mort. D’aquesta etapa cal destacar-ne, d’una banda, la seva vessant com a professor de català, primer al Col·legi Universitari de Castelló (1979), on va ser professor de grec i de català; després a l’Escola de Mestres de València de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València (1984-1986), on es va dedicar a la didàctica del valencià; i finalment a l’esmentada Universitat, primer com a professor titular de català (1986) i anys més tard com a catedràtic de Filologia catalana. Semblantment a Joan Triadú, Riutort tenia una vocació per a l’ensenyament i s’esforçava com ningú per passar la torxa a les noves generacions; per això la seva “obsessió”, del tot lògica, per la formació i també per la divulgació de materials i continguts en valencià.

D’entre les seves publicacions destaquen la creació de la col·lecció “Els vents del món”, que pretenien ser un material divulgatiu i de referència per a l’ensenyament del català a València i a les Illes Balears i que es regien pels diversos nivells d’aprenentatge. Així, en el seu article “««Els vents del món»», un material didàctic que compleix una funció”, publicat a la revista Lluc: revista de cultura i idees el juliol i agost de 1979 (número 686), afirmava que “Tota la colla de gent que hem treballat en la promoció de l’ensenyament de la llengua de la nostra terra balear, ens consta de creure que sigui veritat que la llengua del nostre poble, a la fi, entri amb quasi tots els drets a les escoles. L’instrument és un decret del govern de l’Estat Espanyol” (p. 115). I explicava com distribuïa els continguts segons els nivells i els llibres, que va publicar entre 1975 i 1980: Llebeig corresponia al curs de català per a gent gran, que equivaldria a una iniciació a l’aleshores Batxillerat Unificat Polivalent (BUP); i a continuació venien els nivells Ponent i Mestral. El Llevant era un curs pensat per als que volien d’Educació General Bàsica (EGB), i per això en lloc de publicar-se en un sol llibre es va decidir de fer-ho en tres quaderns. El Xaloc era el nivell següent al Llevant, també publicat en tres quaderns. Aquests materials didàctics van comptar amb la col·laboració d’Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Ferran Graell i fins a onze persones més.

A partir de la seva estada a València, i tal com ens recorda Òscar Pérez Silvestre, Riutort “ben prompte es va integrar en moviments com La Paraula Cristiana, creada en 1973 amb la finalitat de contribuir al foment de la vida cristiana en valencià” (vegeu el web www.memoriavaliencianista.cat). El professor de la Universitat de València Rafael Roca va assenyalar que el prevere va ser una de les persones que més va col·laborar a la revista cristiana i valencianista Saó, nascuda el 1976, “i que, en aquell temps, es va erigir –juntament amb Josep Antoni Comes, Ximo Adell, Joan Lluís Sanxís, Vicent Cardona, Cristòfor Aguado i d’altres– en una de les persones que més treballaren per la introducció de la llengua de sant Vicent Ferrer en la litúrgia” (“El pare Riutort i Saó”, Saó, 8-4-2022).

El 1973 Riutort presidiria la Comissió Interdiocesana per als textos en llengua vernacla, el fruit de la qual seria el Llibre del Poble de Déu. Missal dominical i festiu. Es tracta d’un missal en valencià amb els textos litúrgics oficials i és, sens dubte, l’aportació més valuosa del prevere, que el va impulsar i coordinar i que va veure la llum el 1975. Un any abans, el 9 d’octubre, data senyalada, havia estat aprovat pels bisbes valencians. Aquest missal, del tot providencial, li va comportar un massiu homenatge organitzat per l’associació La Paraula Cristiana el 1977. Com era d’esperar, el blaverisme, que també tenia representació dins de l’Església valenciana, i també l’espanyolisme, el van atacar i difamar sense pietat. El març de 1979, Riutort els replicaria, a Saó mateix, amb l’article “Creuada contra les misses en valencià”. També va presidir la comissió que va adaptar al valencià diversos llibres litúrgics del Concili Vaticà II, com és el cas del Nou Testament, publicat el 1990 per ell, Jaume Sidera i Ignasi Ricart.

A més de tot el que hem esmentat, entre les seves publicacions trobem Cantoral popular del Llibre del Poble de Déu (1976), en dos volums, del qual va ser l’editor literari; l’Informe sobre l’ús del valencià a les diòcesis valencianes (1979); Celebrem el Senyor: Cants per a la celebració de l’Eucaristia durant l’any litúrgic (1990); Juníperio Serra, el evangelio en California (2005); Santa Caterina Tomàs, la santa pagesa (2006) i Ramon Llull, el boig de Crist (2008), aquests dos últims publicats també en castellà.

Va presidir la Fundació La Mata de Jonc i va rebre diversos premis i homenatges en vida, com el Premi Valencià de l’Any (1977) de la Fundació Huguet i el reconeixement de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià (2018). El 2005 es va jubilar com a professor de la Universitat de València, i va passar a residir a la població de Tàrbena (Marina Baixa), la qual, juntament amb el municipi de la Vall de Gallinera, són influïts pel parlar de Mallorca a causa d’una immigració del segle XVII que va repoblar aquelles comarques. Des d’allí, va procurar crear el santuari de la Mare de Déu del Regne, un dels seus grans somnis, que per desgràcia no es va dur a terme perquè algunes de les persones que l’havien d’ajudar el van enganyar. Riutort, tanmateix, deixa un immens llegat per a l’ensenyament del valencià i per a l’Església valenciana.

(*)