Necrològiques

cinema

Marisa Paredes, una actriu mitificada per Pedro Almodóvar

No hi ha dubte que, encara que la seva carrera ha estat llarga i diversa, l’actriu Marisa Paredes, que va morir ahir als 78 anys a causa d’una insuficiència cardíaca, restarà associada a la filmografia de Pedro Almodóvar, que va veure-li l’aura i va donar-li una projecció internacional. Hi va començar a treballar a Entre tinieblas (1983) interpretant Sor Estiércol, la monja que, en un convent delirant, pren al·lucinògens. Vuit anys després, a Tacones lejanos, va encarnar la cantant Becky del Paramo, que, després de passar quinze anys a Mèxic, retorna a Madrid i es retroba amb la seva filla (Victoria Abril), ressentida amb la mare perquè se sentabandonada. El moment en què, amb la veu de Luz Casal, simula cantar Piensa en mi va convertir-la en una icona. Almodóvar li va concedir el protagonisme absolut a La flor de mi secreto (1995) amb el personatge d’una escriptora enfonsada, fins a arribar a pic del suïcidi, arran de la separació amb el marit militar interpretat per Imanol Arias: “Hija, estàs como vaca sin cencerro”, li diu la seva mare (la genial Chus Lampreave). També va tenir un paper notable a Todo sobre mi madre (1999), en què interpreta una diva teatral. Encara va fer dues pel·lícules més (Hable con ella i La piel que habito) amb Almodóvar, a qui sempre va aportar una estranya barreja de vehemència i d’ironia acordada a la manera d’abordar el melodrama per part del cineasta.

Nascuda el 3 d’abril de 1946 al barri de Lavapiés de Madrid, ciutat on sempre va viure i ha mort, Marisa Paredes va entrar en el món d’Almodóvar quan ja feia molt de temps, des que tenia catorze anys, havia desenvolupat una carrera al món del cinema, el teatre i la televisió, a través de la qual va adquirir certa popularitat amb l’adaptació de la novel·la Crim i càstig, de Dostoievski, i diversos Estudio 1. Però potser no va ser fins que, el 1980, Fernando Trueba va destinar-li un paper a Opera Prima que molts cineastes espanyols no hi van percebre el seu carisma, el seu temperament i així, amb una veu tan greu com clara, la seva forta personalitat interpretativa. Paredes també va saber arriscar-se. No només amb Almodóvar a Entre tinieblas, sinó, posem per cas, amb l’aleshores debutant Agusti Villaronga en la pertorbadora Tras el cristal (1987). Va col·laborar amb molts altres directors espanyols, però la seva presència mítica en el cinema d’Almodóvar va afavorir que, als anys noranta, treballés, entre altres, amb Roberto Benigni (La vida és bella), Arturo Ripstein (Profundo carmesí) i, al costat de Mastroianni, Raoul Ruiz (Tres vides i una sola mort).

El 1975 va aparellar-se amb el director Antonio Isasi-Isamendi, amb qui va tenir la seva única filla, Maria Isasi, i vuit anys després amb Chema Prado, director durant un llarg temps de la Filmoteca Española i amb el qual va conviure fins a la seva mort. Molta gent del món del cinema espanyol (i de part del polític) ha expressat el seu dolor davant del traspàs sobtat de l’actriu. Dona declaradament d’esquerres, va presidir l’Acadèmia del Cinema Espanyol (entitat que ha comunicat la seva mort) del 2000 al 2003, any que, amb el suport de Paredes i la intervenció del grup teatral Animalario, els premis Goya van convertir-se en un acte de protesta contra la implicació del govern d’Aznar en l’imminent invasió de l’Iraq. El PP, evidentment, no li ha perdonat mai el seu no a la guerra que, com el seu compromís polític, va mantenir en altres ocasions.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia