“L’atenció a la salut mental també té portes giratòries”

I això és només la punta de l’iceberg. Són els casos que ens arriben, però sabem que n’hi ha molts més, i per això lluitem per la no vulneració dels drets de les persones amb malalties mentals, que són poc conegudes però molt greus, com és el cas de les contencions físiques. Estàs lligat al llit de braços, cames i cintura i no pots ni estar acompanyat ni pitjar el botó per demanar ajuda, al contrari que en les contencions per problemes no mentals.

Fa uns vint anys vaig estar quatre dies amb aquestes contencions. I el problema és que sovint van acompanyades de contenció química. Això implica que et laxen i, si ets dona, moltes vegades et ve la menstruació. I tu estàs lligada al llit i sense que et puguin atendre. L’OMS això ho considera un acte de tortura.

Per sort, s’estan fent passes perquè això s’erradiqui. Hi ha zones de Catalunya, sobretot de Girona i Barcelona, on el nombre de contencions s’està reduint i tenim hospitals que ja van cap a la contenció zero, però encara se’n practiquen. Lluitem molt perquè desapareguin, però encara queda molt camí: cal formar els professionals que hi ha en actiu i els que hi haurà en el futur. Calen equips multidisciplinaris perquè en un moment d’alteració t’atenguin en un ambient més tranquil des de diverses especialitats, incloent-hi el benestar social.

N’hi ha una d’important, fàcil i no gaire coneguda. La gent, quan veu una persona amb problemes de salut mental i alterada, truca al 112. Això acostuma a fer que s’hi desplacin mossos uniformats per aplacar aquella persona. Si estàs en un brot i tens algun pensament persecutori, l’únic que fas és reforçar encara més les al·lucinacions i l’agressivitat. En canvi, si truquem al 061, s’hi enviarà personal sanitari, que està més preparat per atendre aquests casos, i, si ho creu convenient, també pot alertar la policia.

Ens preocupa molt l’estat emocional dels joves, perquè està augmentant molt el nombre de casos en aquest col·lectiu, i també hi ha molta incidència de depressions en el món rural, sobretot en dones entre els 45 i els 65 anys. Estem fent informes en aquest sentit, perquè hi ha molt camí per recórrer.

Exacte. Hi ha una falta de professionals molt important, i això incideix en la salut de la població. Pensa que a la Noguera, per exemple, només hi ha un psiquiatre de la sanitat pública per a tota la comarca, i això que és una de les més grans de Catalunya. D’altra banda, hi ha dos aspectes socials que també ens afecten molt. El primer és la mobilitat per acudir al servei. En el món rural pots ser a deu quilòmetres del teu metge, però no tenir transport públic per arribar-hi. Molta gent afectada no té cotxe o no pot conduir per la medicació. És un problema important d’accessibilitat que s’hauria de tenir en compte.

És l’accés a l’habitatge. A les persones que tenim un problema de salut mental ens costa molt accedir-hi. En una capital, per dir-ho d’alguna manera, pots passar més desapercebut. Però, en un poble on tothom sap que tens un problema de salut mental, que et vulguin llogar un pis és complicat. A més, el problema de l’habitatge també està relacionat amb la falta de professionals en algunes zones amb moltes segones residències i turisme on als metges els costa trobar pis.

Creiem que és important entendre la persona com un tot i fer tractaments com més personalitzats, millor. Està molt bé tenir en compte totes les disciplines i aprofitar la tecnologia, sempre comprovant que doni resultats, perquè també hi ha molt intrusisme dins d’aquest camp.

Intentar posar fi a la política de portes giratòries que tenim en marxa: agafem la persona quan té un brot i la tractem bé, però no resolem tota la seva problemàtica social i al cap de tres mesos recau. Hem de tenir prou recursos per tractar l’individu tenint en compte les seves particularitats, però de manera global, connectant tot el sistema per resoldre les problemàtiques del seu entorn.

Em vaig reunir amb el president poc després que arribés a la Generalitat i li vam demanar que continués amb les polítiques del pacte interdepartamental que s’havien començat, que la feina que s’havia estat fent fins ara no quedés al calaix. Ens ha costat molts anys esborrar la imatge que la salut mental només depenia del Departament de Salut i ara tenim contactes amb molts altres departaments. Si la musicoteràpia funciona i la dansa ens ajuda, hem de treballar amb Cultura. I el mateix amb Ensenyament, Justícia i altres departaments. Hem d’entendre la persona com un complex.

La perspectiva de gènere és important, perquè les estadístiques demostren que la prevalença de problemes de salut mental és més greu en les dones, i això ens preocupa molt. Perquè estan més afectades, però també per la percepció social. Per exemple, davant d’una separació per dictaminar qui té la custòdia del fill, no es veu de la mateixa manera si el progenitor que té el problema de salut mental és el pare o la mare. I un altre punt important és l’estigma i la discriminació. S’ha d’acabar. Tothom coneix més de quatre persones. I si una de cada quatre té un problema de salut mental, vol dir que si no som nosaltres serà algú del nostre entorn. No hem de discriminar ni jutjar les persones per les circumstàncies que hagin pogut tenir. És important que ens informem més i millor sobre salut mental.