Ha mort l’Aurora de l’Arc, del mític bar de la plaça de la Catedral

Aurora Brunet Farnós (1933. Girona), també coneguda com l’Aurora de l’Arc, va morir ahir als 91 anys a la seva estimada ciutat. És una referent sobretot al Barri Vell des de finals dels anys cinquanta, quan es va casar amb en Lluís Bonaventura i Canada (1931-2009), l’home que va obrir el conegut Cafè de l’Arc, a peu de l’escalinata de la Catedral de Girona.

L’Aurora i en Lluís es van casar el 1959, un temps després d’haver-se conegut. Ella, professora de gimnàstica a l’institut que hi havia al carrer de la Força, era client habitual del bar, obert el 1957. Es van enamorar i van compartir una vida que no deixa de ser història de Girona. Com explica un dels seus quatre fills, Daniel Bonaventura, l’un i l’altre es van compaginar per tirar endavant un negoci que provenia d’una antiga botiga de queviures. “La meva mare s’hi posava al matí, per servir esmorzars i els vermuts, i el meu pare, a les tardes. Tot el dia el tenien obert.”

Ara bé, no tenien res a veure els clients d’unes hores amb els de les altres. Al matí l’Aurora servia sobretot als funcionaris, advocats i tot el personal del Palau de Justícia, els del col·legi d’Arquitectes i a l’estiu els turistes. A la tarda, el local semblava un cafè parisenc després del Maig francès on llibertaris de totes les condicions conversaven fins a d’altes hores. “El meu pare era com un mussol, dormia de dia”, recorda el seu fill. Així doncs, la mare no només tirava endavant amb les tasques domèstiques sinó en mantenir la vida del local de les primeres hores fins a la tarda.

L’Aurora havia nascut en uns pisos misèrrims a Sant Pere de Galligants. Els seus pares, que havien estat un temps a Nimes buscant també refugi econòmic, sobrevivien sobretot dels ajuts socials de la postguerra –tenien set fills–. Ella es va formar a la secció femenina de la Falange i gràcies a això va poder trobar feina. Una de les seves alumnes a l’institut va ser Calaia Sobrequés, la futura dona de Quim Nadal.

El bar, tant de matí com de tard, ha estat sempre un punt de referència a la ciutat. Va reunir, als anys seixanta, setanta i vuitanta, artistes i intel·lectuals i joves que trobaven en aquelles taules un refugi en una ciutat encara grisa. El turisme desapareixia de cop a finals de l’estiu. En el documental que va realitzar Gerard Bagué Històries de l’Arc l’Aurora admetia que durant molt temps el local va ser “una cova de rojos”. I aquesta llegenda, tan gironina com moltes altres, s’ha mantingut amb el temps.

El negoci l’han continuat els fills. El 2000 van comprar el local i el 2002 el van reobrir ja reformat. Va ser a partir de llavors quan l’Aurora va començar a afluixar el ritme de treball.